Recordatori d’on vivim

Mirem el volcà i ens quedem embadalits davant el riu de lava que flueix arrasant-ho tot al seu pas. Aquell material fluid que sorgeix de les profunditats del terreny ens sembla gairebé antinatural. El terreny ha de ser sòlid i estable. I la lava trenca amb totes les expectatives i ens permet donar una ullada a com és el nostre planeta realment.

Perquè això de pensar que el terreny ha de ser sòlid és un punt de vista molt curt de mires. La majoria del planeta és magma o similar i només una petita capa superficial, extremadament prima en comparació amb el gruix del planeta, té la solidesa a la qual estem avesats.

Sovint es fa servir el símil d’una poma o, encara millor, un préssec. L’escorça terrestre, freda i sòlida, que sempre tenim al cap quan pensem en la Terra, seria l’equivalent a la pell del préssec. El pinyol en seria el nucli i tota la part comestible, la més gruixuda de la fruita, seria el mantell. Això vol dir que vivim sobre una immensa bola de magma de la que només ens separen uns pocs quilòmetres d’escorça sòlida. Una escorça que, ocasionalment presenta alguna esquerda per on els materials fosos de l’interior emergeixen i ens recorden com és, realment, el planeta on vivim.

Quan la Terra es va formar, no tenia una superfície sòlida. Va necessitar uns sis-cents o set-cents milions d’anys per refredar-se prou per permetre que a la seva superfície hi passessin coses interessants. Quan la superfície va solidificar ja va poder començar a dipositar-s’hi aigua, els impactes de meteorits van començar a deixar-hi empremtes, la vida va començar a arrelar i, lentament, la Terra va iniciar el camí que la duria a ser el planeta que és ara.

Però sota els nostres peus segueix el magma fent pressió i, ocasionalment troba un punt de ruptura per on emergir i reclamar el seu protagonisme. Aleshores el magma, que des del moment en què emergeix i regalima per la superfície l’anomenem lava, recupera momentàniament el protagonisme i canvia, encara que sigui a una escala reduïda, la geografia de la zona.

Quan mirem la lava estem mirant el material que majoritàriament constitueix el planeta. Depenent de la capa on parem l’atenció tindrà una composició o una altra, però essencialment serà un material més o menys fos i a elevadíssimes temperatures. L’excepció és el lloc per on ens movem nosaltres. Els volcans en són, simplement, un recordatori.

3 thoughts on “Recordatori d’on vivim

  1. No entres, però, en la part més complexa d’aquest préssec gegant: l’estat del mantell. Un sòlid que pot fluir i es torna pastós a les capes més altes per aparèixer com a magma més o menys líquid quan s’obre pas per l’escorça (?); el misteri de la capa que hi era, però no (astenosfera) o l’aleatòria (?) distribució dels corrents ascendents (plomalls tèrmics)… Tens temes per més posts! 😉

  2. Una fantasia mig relacionada:
    Molts visitants ben formats, universitaris, a una illa de ses Balears em deien que sa illa era més buida que plena! I que per això inclús que s’illa surava a la mar, amb ses roques com ancorades amb fortuna!
    Pentura s’embolic també potser ve perquè en s’hivern quan hi ha molt silenci de matinada, allitat, en sortir es vaixells de pesca, a qualcunes bandes terra ben endins, ressonen i els escoltes a quilòmetres.
    I sí que em coincidia que ho sentia a zona de coves, però supòs podria ser casualitat pes vents, i no tant per capricis de sa transmissió de sons via venes d’aigua o roca entre argiles i cavitats. Realment s’escoltaven molt es sons greus des motors…
    No eren volcans però 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *