Una dona va reviure després de sis hores d’aturada cardíaca. Una tempesta de neu per la zona de Coma de Vaca (sempre Coma de Vaca!), un rescat sota el mal temps, un trasllat a diferents centres sanitaris, mantenint sempre la reanimació cardiopulmonar i una gran feina a una UCI d’un hospital de primera línia. Realment la notícia mereix tots els titulars i és una mostra de la immensa capacitat de la medicina moderna i de la fantàstica preparació i organització dels equips que van participar en tot el procés. I tot i així, no deixa de resultar sorprenent. Sis hores amb el cor aturat! Com és possible que no morís?
La resposta és que el que va causar l’aturada cardíaca, això és: la hipotèrmia, també va ser el que va preservar-la amb vida. I és que, paradoxalment, la mort és un procés actiu en el qual, des del punt de vista de la fisiologia, han de passar coses perquè deixin de passar coses.
Històricament, la mort es determinava en el moment en que la persona deixava de respirar i el cor deixava de bategar. No era massa complicat de verificar, però tot i així de vegades es ficava la pota. Les funcions corporals poden ser molt febles, però recuperables. En tot cas, amb els avenços de la medicina es va veure que, de vegades, una aturada del cor i de la respiració es podia revertir si aplicaven la tecnologia i els medicaments adients. Això va ser genial, però va complicar molt el fet de determinar quan una persona havia mort.
Ara es fan servir dues maneres de fer-ho. Verificar una aturada irreversible del cor i de la respiració, o determinar la mort encefàlica. Aquesta segona és per diferenciar els casos en els quals es mantenen les funcions corporals però el cervell ha perdut la seva funció, de nou, de manera irreversible.
El tema és que perquè es perdi la funció del cervell han de morir grapats de neurones. I perquè una neurona es mori, cal que la seva estructura quedi prou danyada. Això vol dir que les proteïnes que mantenen l’estructura i el funcionament cel·lular es desestructurin més enllà de la capacitat normal de reparació que tenen les cèl·lules.
I aquí entra en joc el fred. Per alterar les proteïnes cal que tinguin lloc determinades reaccions químiques. Les proteïnes es poden trencar, es poden desplegar, es poden modificar o es poden moure del lloc que els pertoca. Qualsevol d’aquestes coses les degradarà, però pràcticament tot són reaccions químiques més o menys complexes. I sabem que la velocitat a que tenen lloc les reaccions químiques depèn de la temperatura, de manera que en situacions d’hipotèrmia profunda les reaccions químiques que portarien a la degradació de les neurones poden anar molt lentes. Tant que, amb molta, moltíssima sort, pot donar temps als equips de salvament a arribar i fer tot el necessari per aturar i revertir el procés.
Per això cal aconseguir que la sang torni a circular, que transporti oxigen, que el metabolisme es vagi recuperant,… I tot això cal fer-ho sense causar més danys. Moltes vegades fa més mal la recuperació i tornada a posar en marxa que no pas l’aturada metabòlica. La feinada que han fet en aquesta ocasió és, senzillament, extraordinària.
Imagina, Dani, que els científics arribessiu a determinar la temperatura exacta -suposo que junt amb un grapat d’altres variables- en que ha de ser congelat un cos viu per fer-lo recuperable en un temps determinat. No em refereixo pas a congelar un cadàver sinó un cos saludable, posem pel cas com el de la noia que va aguantar unes hores i la van poder recuperar. Segurament que s’hauran fet molts experiments amb animals i probablement molts d’ells – o no!-hagin reixit. El fet és que l’equip mèdic tenia que saber molt del tema.
Si això fos possible potser també podrien aconseguir que els òrgans a transplantar tinguessin una durada més llarga tot i que provinguin d’un cos ja cadàver. Els òrgans ja congelats -al punt-, amb un doble embolcall de plàstic, i al supermercat d’organs a disposició dels cirurgians! Un bajanada de ciència ficció… però, qui sap!
Uep, de ses aplicacions similars a algunes que diu Sinera, fa temps que s’usen aquí i arreu, i Sinera mostra bona trasferència creativa. Va ben encaminada en què pot aportar novetats en camps variats. Ara s’intenta millorar en afectats per alguns tipus especials de hipotèrmies. Ses que refreden cervell aviat, abans que es cos, dit aixís en curt. Molts morien, doncs no és fàcil diferenciar. Pel que sembla calen protocols. I els que han actuat ara sembla que tenen molt mèrit, superant conflictes i crisi. I han fet un pas endavant ben guapo i emotiu final.
Sembla que pot servir no sols per órgans, sinó per refredar receptors de trasplantaments. O operaxions de malalts greus… És diferent a coma provocat, més llarg.
Es salt gros seria potser estudiar semi hivernar amb ajuts bioquímics, com a sa ciència ficció… Però es cos segur que s’ha de preparar i pateix, com els osos. Fins i tot per sa diabetes s’estudia com poden engreixar i aprimar tant contrast i tenir salut.
Bon blog, perdonau rollo
Tal com ha dit en Toni MP, vas ben encaminat. Això de buscar la temperatura i les condicions per refredar els òrgans ja es fa en el cas dels trasplantaments. I refredar el cervell també es fa en algunes operacions quirúrgiques en les que s’ha d’interrompre el funcionament del cor.
Allò que sembla ciència ficció, sovint ja és simplement ciència aplicada!