Poc abans de l’arribada del fred d’aquests dies vaig topar amb una imatge curiosa entre les branques d’un ametller. Una gota de resina d’un color que, segons com li arribés la llum, adquiria tonalitats vermelloses o daurades. Era curiós ja que la resina l’associo amb les coníferes, i sobretot els pins, més que amb cap altre arbre. De fet, la resina de pi és potser la més coneguda i estudiada. És senzill entendre que fa una funció similar a la coagulació de la sang, és a dir, un sistema per tapar ràpidament ferides i evitar que es perdin nutrients alhora que barra el pas a agents infecciosos.

La composició de la resina és d’allò més variat. En realitat es parla de resines en plural ja que cada espècie fa la seva, amb una composició química diferent. La major part del seu contingut són “àcids resínics”, seguida pels terpens i per altres molècules orgàniques en menor quantitat, a més de l’aigua, és clar. Els noms dels àcids resínics són, com a mínim, curiosos. Àcid abiètic, àcid pimàric, àcid palústric,… Entre els terpens tenim el limonè, el piné o el canfé. En cada cas, les diferent proporcions entre uns i altres definiran les característiques de la resina.

Per l’arbre és important ja que seran els productes que en contacte amb l’aire polimeritzaran, esdevindran durs i actuaran segellant la ferida. Però també és important pels humans, que històricament n’han tret molt profit de les resines. No deixen de ser una font de productes variadíssims i amb tota mena d’aplicacions.

Una primera destil·lació de la resina donava un producte conegut com trementina o aiguarràs, conegut perquè es feia servir molt de dissolvent, però també com repel·lent anti-polls, producte aromàtic, combustible per espelmes, protector per mobles i centenars d’aplicacions més.  Posteriors destil·lacions permetien purificar productes aromàtics ja que bona part de les molècules que confereixen l’olor de cada arbre en particular estan continguts a la seva resina. La resina del Pi blanc (Pinus halepensis) serveix per aromatitzar el vi grec “retsina”.

Dins l’arbre la resina es troba en els canals resinífers, unes estructures que formen part del xilema i que són uns grans oblidats. De vegades pot semblar que el xilema només serveixi per portar la saba bruta, la barreja d’aigua i sals minerals que recullen les arrels. Per descomptat aquesta és la funció principal, però també hi ha els canals resinífers que passen desapercebuts. Suposo que deu ser una mica el mateix que passa amb la limfa i la sang.

En tot cas, una funció afegida de la resina és aromatitzar els boscos i oferir petits tocs de color que permeten gaudir d’imatges d’inesperada bellesa. Per descomptat també serveix per empastifar les mans i tacar la roba d’una manera molt empipadora, però sempre és millor quedar-se amb la part positiva de les coses!