L’altre dia, al programa Més324 va haver-hi un moment impagable quan tant l’entrevistador com l’entrevistada van patir un atac incontenible de riure. Aquells moments en què, sense cap motiu particularment clar, et dona per començar a riure i no pots aturar-ho. En realitat, com més lluites per controlar-ho, pitjor va la cosa. A mi m’ha passat alguna vegada i es passa malament. No pel riure, que en realitat el gaudeixes, sinó per la situació, que socialment no queda bé. No cal dir si és en un programa de televisió i en directe. Cal dir que ho van portar força bé.

Però és un tema curiós aquesta mena de riure. Com és que es desencadena sense motiu? I com és que, sovint, tothom acaba rient. M’hauria agradat veure si els càmeres i tècnics de so que no apareixien en pantalla, però que eren al plató, també reien. Confesso que quan m’ho miro, també m’entra el riure.

El motiu pel qual s’encomana sembla que està relacionat amb les “neurones mirall“. Uns grups de vies del cervell que ens empenyen a copiar actituds i comportaments. Són tremendament útils en animals socials i fan que mentalment ens posem en el lloc d’algú a qui estem veient. Per això el riure s’encomana. També per això es pot encomanar el fet de plorar, o per això ens encongim si en una pel·lícula veiem una escena en què van tallant algú amb un ganivet. I si en un partit de futbol algú rep un cop de pilota als genitals, notareu que quasi tots els nois que ho miren fan un gest de dolor i encongeixen la panxa. Les neurones mirall fan que “visquin” aquella situació.

L’impuls de riure està relacionat amb alguns neurotransmissors, entre ells la dopamina. Aquesta actua de moltes maneres i una d’elles és causar contracció de la musculatura de la caixa toràcica. Per això el riure consisteix a treure aire amb força, de manera sobtada i repetida. També és per culpa de la dopamina que ens sentim tan bé després d’unes bones riallades. Fins i tot explica com és que hi ha qui li entra el riure quan té un orgasme (pot ser que se n’estigui enfotent de qui l’acompanya, però també pot ser per la dopamina alliberada).

El cas és que hi ha situacions que poden generar una mica de dopamina, com ara l’estrès. Això fa que riguis una mica, però que si estàs en una situació on no pots, et trobis forçat a aguantar-te. Això té un puntet còmic, de manera que l’estímul per riure es fa més gran, la necessitat de controlar-ho augmenta i entres en un cercle viciós que acaba rient fins que et salten les llàgrimes just quan menys voldries fer-ho. Les neurones mirall fan que els qui t’envolten també riguin, cosa que activa les teves neurones mirall i s’hi afegeix un altre bucle difícil de controlar.