El pròxim dia 18 de desembre s’enlairarà una de les missions més ambicioses, i alhora problemàtiques, de l’exploració espacial. El telescopi espacial James Webb, successor del mític Hubble, deixarà la Terra i s’encaminarà cap a l’indret on esperem que torni a revolucionar l’astronomia oferint grapats d’imatges espectaculars.

O tot esdevindrà un dels fracassos més sonats de la NASA. Perquè el pobre telescopi porta un grapat de canvis, incidents, cancel·lacions, endarreriments i fins i tot campanyes en contra, que han fet del projecte, de deu mil milions de dòlars, un mal de cap pels responsables.

Que hi hagi problemes no és sorprenent si entenem la magnitud del telescopi. El gran Hubble té un mirall de 2,4 metres de diàmetre, però el James Webb el té de 6,5 metres! Això representa una millora enorme (recordeu que quan augmenta el diàmetre, la superfície augmenta molt més), però també genera una nova dimensió de problemes tècnics. Simplement no hi ha cap coet amb capacitat per portar un telescopi tan enorme.

La solució va ser enviar-lo plegat i, quan estigui a l’espai, desplegar-lo com un origami. Ja podem imaginar que tenir un grapat de peces extremadament delicades, que s’han de desplegar correctament i de manera automàtica, és una font de malsons pels enginyers. A més, mentre que el Hubble està orbitant la Terra en una òrbita relativament baixa, el James Webb l’envien al punt de Lagrange L2. Molt més lluny i, per descomptat, fora de l’abast de cap missió de reparació. Per entendre-ho millor. El Hubble està a uns sis-cents kilòmetres de distància sobre la Terra. El James Webb estarà a un milió i mig de quilòmetres.

Transportar-lo fins a la zona d’enlairament on l’espera el coet Arianne 5 de l’Agència Espacial Europea també va ser un problema. L’han hagut de portar en vaixell, ja que tampoc hi cap dins de cap avió. A més, ho van fer en secret, per evitar assalts de pirates (en serio). Mentrestant, han anat modificant la zona de càrrega del coet, ja que, també hi havia problemes per enquibir-lo dins, fins i tot plegat. I no fa gràcia això d’anar modificant coses dels coets. Quan alguna cosa funciona, el millor és no tocar-ho!

Tot això ha anat amanit amb canvis de disseny, augments de pressupost, més canvis de disseny, endarreriments en l’inici de la missió i qualsevol altra cosa que us passi pel cap. Al pobre James Webb li ha passat de tot. Però sembla que el moment de la veritat s’acosta i aquest desembre es podrà obrir una nova etapa en la manera com explorem l’Univers.

Tocarà encreuar molt els dits!