Es diu que la paciència és la mare de la ciència, i l’afirmació no pot ser més certa. La recerca requereix temps. Cal plantejar hipòtesis i anar-les posant a prova. Les primeres gairebé mai encerten, però donen pistes de per on van les coses o (igual de valuós) per on no van. Amb calma i a base d’encerts i errors anem aprenent i descobrint el que volem saber.

Però quan va esclatar la pandèmia el temps va esdevenir un luxe que no ens podíem permetre. La gent emmalaltia i moria, i tothom, científics inclosos, volíem trobar la manera d’aturar-ho com més aviat millor. Per això, en el camp de la biomedicina gairebé tota la recerca s’ha aturat i redirigit cap al coronavirus. També s’ha fet un esforç mai vist per compartir tota la informació que s’anava generant.

Això, però, ha portat problemes. Quan fem recerca dediquem molt temps a polir els experiments, a repetir-los i assegurar-nos que estan bé. Després ho enviem a una revista on un grup de col·legues (legals alguns, malparits alguns altres) revisen el teu treball i opinen sobre el que has fet, li busquen els defectes, i suggereixen canvis. També el poden tirar per terra sense escrúpols. La idea és buscar-li tot els errors possibles per no quedar-nos amb resultats mal interpretats, estudis poc fiables ni dades incorrectes. Ja podeu imaginar que això requereix encara més temps. Un temps del que ara no es disposa.

De manera que des de fa un parell de mesos s’estan penjant a la xarxa el que s’anomenen “preprints”, les primeres versions dels treballs, els primers resultats que no han passat per cap procés de revisió ni crítica. Simplement no hi ha temps. Això fa que estem agafant com definitius molts estudis que, en condicions normals no veurien mai la llum, potser perquè estan fets amb massa pocs pacients, amb grups mal dissenyats o amb proves poc fiables. Però com que no teníem res més, amb això anàvem fent, interpretant i suggerint als responsables polítics quines decisions era millor prendre (després en feien cas o no. Això és una altra història que tampoc és senzilla).

Sense temps, no hi havia alternativa i calia tirar amb el que teníem. També és per això que les dades han anat canviant i que hem viscut moltes contradiccions. En la primera entrada que vaig fer al Centpeus sobre un nou coronavirus a la Xina deia que no semblava que calgués patir, ja que, aparentment, no es contagiava entre persones. Allò era el que semblava amb les dades disponibles en aquell moment. Amb el temps tothom ha anat dient coses que ha calgut anar rectificant.

És curiós, ja que, encara que socialment està mal vist, als científics no ens molesta gens rectificar a mida que van apareixent noves dades. L’absurd és mantenir-te en la idea inicial quan noves dades han indicat que és errònia. Per això trobo empipador quan es carrega contra els investigadors que tenen més visibilitat. A l’Oriol Mitjà o en Fernando Simón se’ls critica sovint per rectificar el que deien o per haver dit alguna cosa que després no va ser prou exacte. També perquè se’ls associa amb determinades opcions polítiques, de manera que comença el mesquí i interessat pim pam pum contra la persona.

La societat vol respostes i guies del que cal fer, però la realitat és que no les tenim. Els científics en poden saber més que no pas els tertulians o els periodistes, però moltes respostes requeriran temps i mentrestant l’únic que podem fer és especular. Hi haurà immunitat mantinguda? Ni idea. D’aquí a uns anys potser ho sabrem. Serà un virus estacional? Com volen que ho sapiguem? En un any ho podrem respondre. Quin tractament pot funcionar? Doncs ningú ho sap. Per això cada grup de recerca en prova algun de diferent i així anirem descartant els dolents i identificant els útils.

És important ser conscients que, de moment només disposem de treballs preliminars, dades només relativament fiables i moltes especulacions basades en el que sabem d’altres coronavirus similars. Amb aquestes eines es fa el que es pot (i de moment s’ha fet molt!) però que ningú esperi en tan poc temps veritats definitives per part de la ciència. S’han comès, i se seguiran cometent, errors. Sempre passa quan t’endinses en el desconegut i, ens agradi o no, no tenim cap bola de vidre infal·lible. Per sort, parlem de ciència, de manera que anirem rectificant i corregint, aprenent dels errors fins a trobar la manera de sortir-ne.