Aquest vespre els amants de l’exploració espacial estan d’enhorabona. Després de l’arribada de la nau dels Emirats Àrabs i de la Xina, avui arriba la sonda “Mars 2020” dels Estats Units. Aquesta, però, intentarà dipositar el rover “Perseverance” a la superfície del planeta i, per primera vegada, l’esdeveniment es podrà seguir en directe aquest vespre, a partir de dos quarts de deu.

Bé, en directe estrictament no. El senyal que envia la nau viatge a la velocitat de la llum, però així i tot triga uns deu minuts a arribar a la Terra. Això vol dir que quan nosaltres comencem a veure el descens, la nau ja s’haurà dipositat sobre la superfície… o s’haurà estavellat contra ella.

El moment clau seran els “set minuts de terror”. Li diuen així perquè la nau disposa de set minuts per passar de vint mil quilòmetres per hora fins als zero amb els que s’ha de posar a la superfície. Una frenada que requereix un seguit d’etapes que han de sortir totes correctament i de manera automatitzada, ja que, de nou, està massa lluny per fer-ne el seguiment en directe.

Primer la càpsula aprofitarà el fregament amb l’atmosfera marciana per començar a perdre velocitat. Això farà que s’escalfi molt, però disposa d’un escut tèrmic que protegirà el rover que porta a l’interior. També farà servir un sistema de control de posició per orientar-se correctament i anar amb l’escut de cara. De totes maneres, l’atmosfera marciana és molt més feble que la de la Terra, de manera que la frenada serà modesta en comparació. Per això, passats cinc minuts, a onze quilòmetres de la superfície i quan ja “només” vagi a mil sis-cents quilòmetres per hora, desplegarà un enorme paracaigudes que el frenarà encara més.

En aquest punt, l’escut tèrmic ja ha fet la seva funció i ara no fa més que emprenyar, de manera que trenta segons després d’obrir el paracaigudes, l’escut s’ha de fer fora. Es deixarà anar de la càpsula i el rover i tots els aparells quedaran exposats a l’atmosfera de Mart. Això els permetrà prendre mides de velocitat, altura i posició. El sistema disposa de fotos del lloc on ha d’aterrar, per comparar la posició real amb la prevista i anar fent correccions automàtiques.

Però com que amb el paracaigudes tampoc n’hi ha prou, ja que només el frenarà fins als tres-cents quilòmetres per hora, el rover es deixarà anar de la càpsula i caurà a pes durant uns segons. La clau és que està ficat en una mena d’arnès que disposa de coets retropropulsors que es posaran en marxa i el frenaran encara més, fins als tres quilòmetres per hora. També l’estabilitzaran per fer el descens ben encarat.

El problema és que aquests mateixos coets podrien malmetre el rover o el terreny on es posa. Per evitar-ho, en els últims moments el robot es deixarà caure fins a quedar penjat per un cable de sis metres. Tindrà quinze segons per quedar ben penjat, desplegar les rodes i posar-se molt suaument sobre la superfície. Just aleshores, el cable s’ha de tallar i l’arnès amb els coets s’ha de tornar a enlairar per apartar-se del rover.

Un grapat d’etapes, totes automatitzades i que han de funcionar a la perfecció. Qualsevol errada en qualsevol pas i tot se n’anirà en orris. Representarà la pèrdua de molts anys de feina, d’un grapat de milions de dòlars i un munt d’experiments i coneixement que no es podran adquirir. I l’equip de missió (i aquesta vegada nosaltres també) només s’ho pot mirar des de Terra sabent que s’ho miren tot quan el desenllaç ja ha tingut lloc.

Ja li escau el nom de “set minuts de terror”

Per seguir-lo des de la NASA

I des del CCCB