Superconductivitat a temperatura ambient

La superconductivitat és un fenomen ben curiós que presenten determinats materials i que entusiasma molts físics i enginyers. Un material conductor és aquell pel que pot passar un corrent elèctric. En fem servir de molts tipus, però tots tenen l’inconvenient que sempre hi ha una certa resistència al pas del corrent elèctric, cosa que genera que es vagi perdent energia pel camí.

Però l’any 1911, un físic holandès, en Heike Kamerlingh Onnes, va descobrir que en alguns materials, a temperatures extremadament baixes, la resistència al corrent elèctric desapareixia del tot. Era el fenomen de la “superconductivitat” que li va fer guanyar el premi Nobel de física l’any 1913.

Allò va ser molt inesperat. Ell treballava amb mercuri i veia que la resistència elèctrica anava fent-se cada vegada més petita a mesura que baixava la temperatura. Però quan va arribar als 4 kelvins (269 graus sota zero), la resistència no es va limitar a baixar sinó que es va esvair del tot. Després es va veure que hi ha determinats materials en què, a partir de determinada temperatura, la resistència desapareix. Un fet interessant i que, en realitat, encara no ha estat explicat del tot des del punt de vista teòric.

Això, però, no ha impedit que se li hagin trobat aplicacions. Des dels trens magnètics fins als sistemes de ressonància magnètica nuclear dels hospitals. En tots els casos les aplicacions són complicades perquè cal treballar amb temperatures extremadament baixes.

Però amb el temps es va descobrir que alguns compostos mostraven superconductivitat a altes temperatures. Això d'”altes” és enganyós i només té sentit en comparació amb la superconductivitat normal. Funcionen a uns 200 graus sota zero. Baix, però una millora respecte als superconductors clàssics.

Naturalment el que interessaria seria el que es coneix com a superconductivitat a temperatura ambient. Aquí entrarien compostos que siguin superconductors per sobre dels zero graus. La idea és que les aplicacions serien molt més senzilles d’aplicar si no necessites un bany d’heli líquid per refredar el teu sistema.

Doncs això és exactament el que han publicat fa uns dies un grup de recerca. Un material que és superconductor a quinze graus de temperatura. A sobre, està fet amb elements abundants: carboni, hidrogen i sofre. Ja ho tenim?

Mmmmm. No del tot. Sempre hi ha un “però” i aquesta vegada és un gran “però”. El material és superconductor a temperatura ambient, però només quan està sotmès a pressions molt elevades. I molt vol dir molt. Uns dos milions i mig d’atmosferes. De manera que les aplicacions pràctiques hauran d’esperar una mica. De totes maneres, els físics teòrics ja podran posar fil a l’agulla per entendre el mecanisme i, potser, a partir d’aquí anar aconseguint materials més fàcilment aplicables.

O, si més no, establint els límits teòrics de pressió i temperatura per aquest fenomen.

2 thoughts on “Superconductivitat a temperatura ambient

  1. La propera descoberta serà un material superconductor a temperatura ambiental, a pressió ambiental, amb un altre gran “però” que només ho serà els dimecres al vespre.

  2. S’escrit, com toca, m’ha creat dubte i curiositat.
    Per exemple ara de cop em pregunto si una dinamo des nucli de sa Terra seria molt superconductora. I si un dia es reconecten roques aixís ses brúixoles s’engatarien?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *