Que els primers europeus que van arribar a Amèrica van ser exploradors víkings és una cosa sabuda des de fa molt temps. Per la costa est del Canadà s’han trobat restes arqueològiques que ho confirmen. Hi ha qui s’ho pren molt bé o molt malament, depenent de les ideologies, i de seguida comencen les comparacions amb el viatge de Colon. Tot plegat una mica ridícul. Pots arribar primer (i això té el seu mèrit) però si no has tornat per explicar el que has vist, no és estrany que no passis a la història.

L’arribada dels víkings a Amèrica ha tornat a reviscolar aquests dies, ja que s’ha pogut establir amb molta precisió en quin any estaven per allà. Concretament sabem que l’any 1021, l’assentament ja s’havia establert. Ho han esbrinat uns investigadors aprofitant que les tempestes solars poden deixar una subtil empremta en els arbres.

Per mesurar l’antiguitat de materials orgànics, i en concret per mesurar la de la fusta, es pot fer servir la tècnica del carboni 14 (¹⁴C). El fonament és que a l’atmosfera hi ha CO₂, que les plantes capturen i que gràcies a la fotosíntesi incorporen a la matèria orgànica. El carboni del CO₂ és sobretot l’isòtop estable, el carboni 12 (¹²C), però un petit percentatge és ¹⁴C.

L’origen d’aquest ¹⁴C és per l’activitat de les radiacions còsmiques sobre l’atmosfera. Un flux de partícules que topen amb els àtoms de nitrogen de l’aire i en transformen una petita part en ¹⁴C. Aquest ¹⁴C és radioactiu, és a dir que es va desintegrant i va desapareixent a ritme constant. La proporció entre ¹²C i ¹⁴C de l’atmosfera és la mateixa que tenim a les plantes i als nostres propis teixits. Però després de morir, el ¹⁴C va desapareixent a poc a poc. Com que sabem quan n’hi ha d’entrada i a quin ritme desapareix, mesurant el que queda podem saber quant de temps ha passat des del moment de la mort.

Però en tot això hi ha un detall important. La quantitat de ¹⁴C a l’atmosfera ha de ser constant. I resulta que en general ho és, però alguns anys passen coses que fan que se’n generi més. Una tempesta solar envia molta radiació cap a la Terra i el resultat és que durant un temps curt es genera més ¹⁴C del que tocaria. Un augment que queda reflectit en els anells de creixement dels arbres. Cada anell correspon a un any i s’ha vist que hi ha anys en els quals, sobtadament, la quantitat de ¹⁴C augmenta. La gràcia és que l’augment es pot detectar en els anells de tots els arbres del món que van viure aquell any.

Amb això s’ha pogut estudiar l’activitat solar des de fa més de mil anys. S’han vist els cicles solars d’onze anys i s’han identificat anys en què va haver-hi tempestes solars particularment intenses.

I el cas és que en diverses eines de fusta trobades en l’assentament víking del Canadà han detectat un anell de creixement amb la marca corresponent a una tempesta solar que va tenir lloc l’any 992. Després només han hagut de comptar quants anells més tenia l’arbre, per saber quants anys havien passat des del 992 fins al dia en què el van tallar. El resultat és que els víkings ja estaven allà l’any 1021. Un resultat precís obtingut combinant coneixements d’arqueologia, física del carboni, astronomia i matemàtiques.