Tot a punt per a la quarta onada? Sembla que sí. No falta cap dels ingredients. Relaxació de les mesures, cansament de la població, estabilització de la corba de contagis, que fins i tot ja comença a repuntar i l’operació “salvem la Setmana Santa a les portes. Res de nou en el fons. Ja ho vàrem viure quan es tractava de salvar l’estiu i després per salvar el Nadal. El comportament de l’epidèmia segueix acuradament els canvis en el comportament social. Ja se sap que el virus no s’escampa tot sol. Som nosaltres els que ho fem.

Dit això, que és veritat, però no és tota la veritat, hi ha més coses que cal tenir presents aquesta vegada. Coses que val la pena recordar abans de començar a criticar la gent que no fa cas de les recomanacions, els que encara no han après a posar-se la mascareta o a criticar les autoritats perquè no puc anar no-sé-on, però el metro va molt ple.

Per descomptat que tindrem quarta onada. M’hi jugo el que vulgueu. Però aquesta vegada els factors en joc tenen dues novetats per entendre el que ens espera. El primer detall és el canvi en la variant predominant. Ara tenim la variant britànica agafant tot el protagonisme i això canvia una mica les coses. Potser no és més letal, però sembla clar que es contagia amb més facilitat. Això vol dir que les mesures que fins ara servien per alentir la progressió passen a tenir menys eficàcia. I, per tant, l’epidèmia torna a agafar volada.

Davant d’això, el que tocaria seria enfortir les mesures de control, augmentar les restriccions i endurir els confinaments. Són faves comptades. Si l’enemic pega més ràpid, a tu et toca posar més proteccions. Però al món real també cal tenir presents altres coses. L’economia per descomptat, però també l’esgotament de la població. Tots n’estem molt farts de la situació, de l’estira-i-arronsa, dels missatges alarmistes o de les bones notícies amb sordina. I d’anar culpabilitzant-nos per tot. Els gestors han de tenir present també tot això, de manera que no els envejo la feina. Tothom els critica amb una facilitat extraordinària i les dades indiquen que aviat hauran de prendre, de nou, mesures impopulars.

Ara bé. Cal tenir present que ara ja tenim una pedra a la faixa que, potser, l’hauríem de fer servir sense miraments. Parlo, és clar, de les vacunes. Per fi disposem d’una eina per capgirar la situació. La seva eficàcia és millor del que gosàvem esperar fa només uns mesos. Les dades d’altres països ens ho indiquen i si mirem el que ha passat aquí amb la població de les residències, que són el que ja estan majoritàriament vacunats veiem que les dades no poden ser millors.

Però fins i tot així ens compliquem la vida. L’aturada de la campanya amb la vacuna d’AstraZéneca era difícil de justificar. Es pot entendre que si la majoria de països ho feien, els gestors d’aquí no gosessin anar per lliure (tot i que hi van quan es tracta de no posar-la als majors de 55 anys). Però el que no s’entén de cap de les maneres és que fins dimecres no es posarà en marxa de nou.

Altres països van reprendre immediatament les vacunacions tan bon punt va quedar clar que la vacuna era tan segura com és raonable demanar. I s’hi han posat sense mirament ni restriccions de cap de setmana o festes de guardar.

Pots imaginar un exercit en què, quan l’enemic ataca, calgui esperar uns quants de dies per contraatacar, que cal esperar les ordres de l’alt comandament i els generals no es reuneixen durant el cap de setmana? Després hi ha qui lamenta que en altres països pensin que aquí sempre estan pendents de fer la migdiada. Cada dia que passem sense vacunar tant com sigui possible costarà vides i farà més difícil la recuperació econòmica. Ja toca prou els nassos que la quantitat de vacunes que ens arriben sigui insuficient, però estar aturats sense posar totes les disponibles resulta desesperant.