A la vida només tenim la certesa que no hi ha gaires certeses. I, per descomptat, la ciència no és cap excepció. Amb l’excepció de les matemàtiques, la major part del coneixement científic el podem catalogar com “el millor que tenim fins ara, però ja veurem…”. Encara més marcat és aquest paper de la incertesa en la medicina. Just en un dels temes on voldríem més garanties ens trobem que tampoc n’hi ha tantes. De nou, a l’hora d’aplicar un tractament les coses es fan de la millor manera possible, però després ja es veurà com va tot. Cada cas, cada pacient, és un món.
Un exemple d’aquest fet el tenim en el que s’ha publicat fa uns dies. El cas d’una dona que en morir va cedir els seus òrgans per trasplantaments. En aquest cas es van aprofitar cinc òrgans: el cor, el fetge, els dos ronyons i els pulmons. En total cinc pacients que estaven a les respectives llistes d’espera van poder ser trasplantats. Ara ja no impressiona gaire, però no està de més recordar la proesa tecnològica que implica poder trasplantar òrgans.
En aquest cas, però, les coses no van anar bé. Inicialment el receptor del cor va morir als pocs mesos degut a una sèpsia, però l’inquietant va ser que entre un any i mig i quatre anys després del trasplantament els altres quatre receptors (dos de ronyó, un de fetge i un de pulmons) van desenvolupar càncer. Un càncer que després es va veure que eren metàstasis provinents d’un càncer de mama que patia la donant dels òrgans i que no s’havia detectat. Tres dels receptors van morir com a conseqüència del càncer mentre que l’últim va aconseguir sobreviure.
D’entrada sobta ja que s’espera que un pacient amb càncer no sigui candidat a donar òrgans. En aquest cas el que va passar és que el tumor de la donant era massa petit per ser detectat. La dona estava en les primeres etapes de la malaltia . Ella ignorava que tenia càncer i les anàlisis que es fan (probes de laboratori i radiografies) no tenen prou sensibilitat per detectar-lo quan el procés està en etapes molt inicials. El mateix procés del trasplantament també pot “activar” cèl·lules tumorals inicialment inactives.
Tot plegat no és una sorpresa i se sap que en entre un 0,01 % i un 0,05 % dels trasplantaments d’òrgans també es poden trasplantar inadvertidament cèl·lules canceroses. Aquesta vegada, al ser un multitrasplantament va afectar molts receptors. Això requeria un altre cop de mala sort. Els tumors molt petits poden ser un problema pel receptor de l’òrgan en particular. Aquesta vegada, però, hi havia molts òrgans afectats. Segurament es tractava de micrometàstasis. Normalment els tumors triguen un temps a tenir la capacitat d’enviar cèl·lules tumorals a altres òrgans, però de vegades passa que d’entrada ja tenen la capacitat de fer-ho i quan es detecta el tumor inicial resulta que ja hi ha metàstasis (tumors secundaris) en altres indrets del cos. Sembla que aquest va ser el cas.
D’altra banda, el càncer no és una malaltia transmissible. No es contagia per estar en contacte amb cèl·lules canceroses d’altres persones ja que el sistema immunitari les detectarà i les eliminarà. Però com que eren pacients trasplantats, estaven prenent medicació immunosupressora per evitar el rebuig del nou òrgan. Aquesta medicació va ser la que va impedir que el sistema immunitari del cos eliminés les cèl·lules tumorals alienes.
El cas també recorda que cada persona és un món. La pacient amb el trasplantament de pulmó va ser la primera en desenvolupar càncer un any i mig després del trasplantament. Malgrat el tractament, va morir un any després. Va ser aleshores quan es va fer un estudi a fons del tumor i es va detectar que l’origen eren cèl·lules del donant. Aleshores es va avisar a la resta de receptors i es va veure que també estaven tenint processos similars. A la pacient que havia rebut el fetge li van proposar de sotmetre’s a un altre trasplantament, però va declinar-ho. Ho havia passat malament durant el primer trasplantament i va preferir triar un tractament pel càncer que inicialment va funcionar. Set anys després, però, el tumor en el fetge va rebrotar i finalment va morir. En el cas dels receptors dels ronyons, en un cas no es podia fer el retrasplantament per motius tècnics i cinc anys després va detectar-se el càncer. En aquest cas van triar limitar-se a tractaments pal·liatius.
El darrer pacient va sobreviure perquè sí que se li va treure l’òrgan trasplantat i es va suprimir la medicació. Això va permetre que el seu sistema immunitari es recuperés i junt amb la quimioteràpia va poder superar el càncer. L’any 2017 tornava a estar en llista d’espera per un nou trasplantament de ronyó.
Aquest cas és un bon exemple de com la medicina disposa de tecnologia, tractaments i opcions que permeten fer coses impensables fa anys però que segueixen havent perills i que no tindrem mai la garantia total que les coses aniran bé. Però sobretot, que al final cada cas és particular i que els pacients, les famílies i la situació personal de cada persona tenen un pes important en triar una opció o una altra.
No hi ha gaires garanties a la vida. Potser la més segura és la que rebem en néixer: la de la nostra mort. Vaja…almenys de moment!
Aquesta és la única que resulta indiscutible. per la resta, probabilitats i gràcies