Treure les matemàtiques?

Es veu que la nova llei d’educació que prepara el ministeri preveu que les matemàtiques deixin de ser una assignatura obligatòria al batxillerat. Es mantindrà en algunes branques, però no en totes. Aparentment s’imposa la idea que les matemàtiques les han d’estudiar aquells qui les faran servir i prou.

Un disbarat, és clar, ja que la funció d’estudiar matemàtiques no és pas aprendre a fer una derivada o memoritzar la fórmula de les equacions de segon grau. Potser això és el que s’ensenya i el que, de seguida que podem, oblidem. Si la salvació del planeta depèn de què jo resolgui una integral, ja poden anar-vos acomiadant. De fet, fins i tot amb una arrel quadrada tindria molts problemes.

Però el que realment s’aprèn amb les matemàtiques no és això. És una manera d’abordar els problemes, un sistema per mirar de resoldre’ls, una mirada diferent a les dades que hem de fer servir i un entrenament mental brutal per aprendre a fer abstraccions que vagin més enllà del cas concret que tenim al davant.

Limitar les matemàtiques a les branques específiques tecnològiques que se suposa que en un futur les faran servir és un disbarat similar a eliminar l’aprenentatge dels idiomes als científics. Un bon sistema per generar una societat amb científics i tècnics incapaços de construir frases correctament i d’humanistes i artistes sense capacitat per interpretar dades mínimament complexes.

Que exagero? Ja m’agradaria…

Estudiar matemàtiques acostuma a ser una llauna. Jo recordo molt pocs anys que en gaudís d’elles. Però quan ensopegues amb un bon profe de mates, el món que t’obre és espectacular. A més, l’estudi de la llengua també és una llauna. Però també pot ser-ho rentar-se les dents, recollir la taula o portar el cotxe a passar la revisió. Hi ha moltes coses que són una llauna però que a la llarga resulten extremadament útils. I estudiar matemàtiques és de les que més.

11 thoughts on “Treure les matemàtiques?

  1. Segueixo sense entendre que molta gent li resulti una llauna. Mai he entès aquest odi irracional. Per quin motiu? Condicionament a casa, al carrer i dels polítics ara? Qui sap…

    A veure.. Doncs a repassar integrals que si no salves el món per això, nem malament. A mi l’algorisme per calcular arrels o me’l van ensenyar ja… Però ara les sé aproximar tan com vulgui.

  2. El que diu en Joan de les arrels. Hi ha profes que encara expliquen l’algorisme. Però jo prefereixo (1 eso) fer-los raonar. L’arrel de 17 entre quins nombres enters està? I estarà més a prop del 4 o del 5? I el més important: per què?

    Aquesta setmana els de 4 eso, entre altres coses, han de raonar si l’estratègia d’anar a un casino a jugar a la ruleta i anar doblant l’aposta cada cop que es perd per acabar guanyant diners és una bona estratègia i si aconseguiran guanyar-hi diners.

    Crec que això és molt necessari. Em refereixo a aquesta manera d’agafar un problema de la vida real, estudiar-lo i tenir (o saber trobar) les eines per resoldre’l. I això és el que intentem ensenyar els profes de mates. No només les eines, sinó també com afrontar els problemes i com traslladar de la vida real a coses que poguem raonar/calcular.

  3. Hem passat de “la letra (o el número) con sangre entra” a que “el nen s’ho ha de passar bé quan aprèn”. Deu ser que la llei del pèndol no només val per als pèndols.

  4. Tenc esperança amb un tsunami de recursos infomàtics adaptats per ensenyar matemàtiques. Per exemple amb aplicacions informàtiques molt elaborades per afavorir i motivar. Amb a cada dificultat i variacions, anar-ho pulint amb cada generació.
    Calen prestigis diferents i alguns anys de preparació específica per educar pels qui les volen ensenyar i no estudiaren mates amb aquesta vocació inicial. I un entorn educatiu millor. Sinó ensenyar-aprendre provoca aquest rebuig, que no és un tòpic, gens ni mica!
    Trobar-se limitat per això té molts efectes, a un caramull de disciplines, arts, lleures… Hi ha avanços en moltrs disciplines que amb ajudes de mates anirien ràpid.
    Amb un ecosistema educatiu mínim es solventa molt analfabetisme i odi matemàtic. Hi ha ganes a vegades, almanco de temes puntuals, de molts dubtes i aprenents capaços i encuriosits intelectualment

  5. L’absurditat mės gran del sistema educatiu actual a l’ESO és obstinar-se a voler ensenyar les matemàtiques o
    el que sigui a qui no vol o no pot aprendreu.

  6. De fet, les matemàtiques ningú les ha creat, oi? Hi són i punt. Més enllà dels déus. La seva inutilitat ha quedat palesa en les estadístiques amb les que ens distorsionen la realitat dia sí dia també… Doncs això. Estem ben fotuts!

  7. Doncs jo no ho veig una mala idea. Les matemàtiques i les llengües es comencen a aprendre des de ben petits, quan ens ensenyen els números i les lletres, i durant tota l’etapa educativa obligatòria. Més de deu anys! Crec que amb tot aquest temps n’hi hauria d’haver prou perquè tots els alumnes que hi han passat aprenguin els conceptes bàsics matemàtics per anar pel món i que faran servir a la seva vida diària per anar a comprar, muntar un moble, fer la declaració de la renda, interpretar unes gràfiques sobre el coronavirus… Si a més han gaudit de la bellesa de les matemàtiques, doncs molt millor!

    Ara, al final de l’ESO ja n’hi ha uns quants que acaben tips de les matemàtiques (com d’altres n’acaben de la història, la física, la literatura o l’educació física) i entenc que vulguin dedicar-se plenament al llatí, la història de l’art o la filosofia. De fet, l’educació obligatòria hauria de donar eines a tot l’alumnat per anar pel món i en canvi el batxillerat hauria de ser, per a aquells que continuen estudis acadèmics, una preparació específica per accedir a estudis superiors.

  8. El problema no és si a partir d’una determinada edat es deixin de veure les matemàtiques, sinó que es pugui arribar a aquest punt amb un nivell irrisori.

    Fa molts anys que, de manera imprecisa, en el cap hi he anat covant la idea de les tres potes —o intencionalitats— a l’ensenyament de les matemàtiques:
    • Perpetuar l’espècie. Cal que l’alumne tingui la possibilitat d’arribar a dedicar-s’hi, això vol dir que se’n pugui fer una idea general i abstracta que li serà imprescindible per a aprofundir més. Ep! que no vol dir en absolut ensenyar axiomàticament a partir d’uns principis molt generals, però allunyats de la pràctica i la intuïció.
    • Aconseguir que l’alumne domini —concepte molt més enllà d’haver aprovat un tema a un examen— un reguitzell de qüestions que són útils en el dia a dia de la gent, molt més enllà d’allò elemental que molta gent pensa. Òbviament cal saber fer els comptes o conèixer les formes geomètriques bàsiques, però també «veure» com funciona una escala logarítmica, identificar un procés exponencial, interpretar una estadística, avaluar probabilitats, convertir unitats diverses, resoldre —o al menys comprendre que tenen solució— problemes de mínims; també el concepte bàsic d’algorisme, sense gaire a veure en aprendre un llenguatge concret de programació. Força més enllà d’on arriben ara molta alumnes d’ESO. Tot això, té implicacions socio-polítiques a l’hora de pensar en economia i organització de la societat.
    • Ensenyar a pensar. A resoldre problemes reals, especialment aquells que prèviament no ens han ensenyat. Amb un enfocament diferent al que ara acostuma a ser la feina escolar: Per una banda, sense donar informació prèvia de les eines necessaries ni de la dificultat del problema. Cal ensenyar a afrontar que un problema, com a la vida real, pot no tenir solució, o al menys no tenir-la en un marc concret i que això cal saber-ho identificar. En contrapartida cal aprendre a identificar els problemes fàcils o trivials i, sense fer jocs semàntics, resoldre’ls trivialment. Cal evitar, en la mesura del possible, els exercicis, en el sentit de qüestions que es resolen aplicant mecànicament un mètode —algorisme— que molt sovint es comunica prèviament a l’alumne; naturalment que podent tenir un cert sentit respecte a adquirir seguretat i velocitat, però això és marginal i, sobre tot, depèn absolutament del nivell concret de cada alumne, en altres paraules, és molt improbable posar exercicis que serveixin a la majoria dels alumnes, sempre hi haurà qui els faci, o no, sense entendre res i qui s’hi avorreixi tant com si ara a mi em posen a fer exercicis de sumes amb moltes xifres.

    Per a mi, l’ordre d’importància global de les tres potes va de la tercera a la primera.
    Malauradament, la tercera, xoca frontalment amb el paradigma actual del programa a seguir pas a pas i del concepte d’esforç que es vol transmetre a moltes escoles, que alguns alumnes identifiquen amb estar molta estona mirant «molt fort» el llibre, sense treballar realment en construir-se un esquema mental propi, sovint orientat a resoldre les qüestions amb el «mínim esforç».
    Malauradament, dins l’ensenyament de les matemàtiques, m’he trobat alguns professors que, en proposar de posar —a la selectivitat— problemes «de pensar», en lloc dels usuals de molt procediment de càlcul, on el més important és no errar un signe —cosa que d’altra banda podrien fer perfectament les màquines—, em diuen: «no aprovaria ningú». En primer lloc, per molt que no es vulgui dir, la selectivitat deixa passar els x millors en la prova, i trobo preferible fer passar al que pot idear un mètode de resolució propi, al que és capaç d’emular el meu programa algebraic. En segon lloc, si molts nois, en termes absoluts, fracassarien és precisament perquè ningú no els ha ensenyat «a pensar».
    Una conseqüència, molt frustrant per a mi, és que gairebé no he detectat cap interès en el material que he elaborat i es podria fer per aquesta tercera pota. I no tan sols pota de l’ensenyament de les matemàtiques, sinó generalitzable a tota la cultura —més que matèries— que hauria de donar l’escola, si he creat material per «ensenyar a pensar» basat en aritmètica i geometria elementals, és perquè és molt més fàcil i útil que fer-ho, per exemple, amb literatura o història que requeriria un corpus molt més gran per poder treballar als mateixos nivells de resolució de problemes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *