Si l’univers és inimaginablement gran i les possibilitats per l’aparició de diferents formes de vida semblen potencialment enormes, de seguida apareix una pregunta: on són les civilitzacions extraterrestres? Com és que no detectem senyals que indiquin la presència de formes de vida intel·ligent? No cal que ens visitin, per descomptat. Donades les distàncies de l’univers, les visites físiques no semblen una opció seriosa, però un senyal de ràdio, unes emissions estranyes, uns patrons sospitosament repetitius,… alguna cosa que indiqui que hi ha algú allà fora seria d’esperar.
Però fins ara, no hem trobat res. I si ho pensem una mica, no deixa de ser estrany. És possible que siguem l’única espècie intel·ligent de l’univers? O si ho preferíeu, deixem-ho en la galàxia. Som els únics entre els dos-cents mil milions de sistemes solars de la Via Làctia?
Aquesta pregunta és l’anomenada “Paradoxa de Fermi”, ja que el físic Enrico Fermi va ser el primer a proposar-la de manera seriosa. La solució que ell proposava era depriment. Pensava que les civilitzacions tecnològiques tenien massa tendència a l’autodestrucció, de manera que encara que moltes arribessin a determinat nivell, gairebé cap podia evitar un destí tràgic.
Però amb el temps han aparegut altres explicacions. Potser no estem buscant correctament. Podria ser que es comuniquin amb taquions, o amb alguna partícula que encara no coneixem i que considerin les ones de ràdio tan inútils com nosaltres els senyals de fum. També pot ser que no tinguin cap interès a comunicar-se amb nosaltres. Pot ser que es limitin a estudiar-nos. Pot ser que les distàncies interestel·lars siguin definitivament infranquejables. Pot ser…
De teories n’hi ha moltes i molts físics juguen a buscar-hi pros i contres. Però cal dir que la majoria semblen una ximpleria que es basa en que només hi ha un tipus de civilització extraterrestre. Potser alguns no es volen comunicar, però algun altre hi haurà que sí. Potser alguns fan servir tecnologies super-xules, però també n’hi haurà de nivells més normalets. Si acabem de dir que hi ha milions de milions de possibilitats, passar per alt la variabilitat esperable és molt poc seriós.
En canvi, hi ha una teoria que no acostuma a agradar i no entenc el motiu. A mi em sembla de les més assenyades. És la que es planteja en la novel·la de ciència-ficció “El bosc fosc”, segon llibre de la trilogia de “el problema dels tres cossos”. És una hipòtesi que ja s’ha esgrimit en algunes ocasions i que fa servir la metàfora d’un bosc fosc.
De nit un bosc pot ser un indret perillós. Hi ha depredadors de cacera, feres que volen defensar el seu territori i perills que poden arribar per qualsevol banda. Exposar-te a la llum et converteix en la primera presa que despertarà l’interès qualsevol que hi hagi per allà. Potser sigui un depredador que t’atacarà, o potser sigui algú que tingui por que tu siguis el depredador i que t’atacarà per si de cas. Com que tothom aplica aquest raonament i tothom sap que tothom l’aplica, tothom es manté ocult, mirant de passar el més desapercebut possible. Qui doni senyals de vida serà ràpidament eliminat.
Aplicat a la galàxia, el raonament és el mateix. La primera obligació de qualsevol civilització és intentar sobreviure. Això requereix aconseguir els recursos necessaris i evitar els perills que puguin representar altres civilitzacions. N’hi haurà que seran amistoses, però segur que també n’hi haurà d’agressives. Com que d’entrada no saps com les poden gastar, el més intel·ligent és passar desapercebut. I el segon més intel·ligent és eliminar les amenaces potencials abans que creixin massa. De fet, és el que han fet totes les civilitzacions humanes al llarg de la història. Però sembla que els físics que teoritzen sobre alienígenes no els agrada la història. Una visió una mica paranoica? Explica-li als asteques, que van rebre als conquistadors amb els braços oberts…
És una solució depriment per la paradoxa de Fermi, però la lluita per l’existència aplica a tots els organismes i també a les entitats extraterrestres. Hi ha qui la critica, però els arguments són versions naïf de l’argument “no s’atreviran fer-nos mal perquè nosaltres som gent de pau”. D’ara banda, si la teoria fos certa, això que fem d’enviar senyals a les estrelles per mirar d’establir contacte podria ser una ximpleria de magnitud còsmica.
La curiositat va matar el gat… Als humans ens guanya el voler conèixer altres civilitzacions, perquè de senyals no deixem d’enviar-ne! De totes maneres si creiem que és tan difícil que dues civilitzacions a anys llums s’arribin a trobar, perquè ens hauria de preocupar cridar l’atenció? En un bosc els ocells no paren de cantar perquè saben que dalt dels arbres no els enxamparan pas.
A nosaltres no ens ha de preocupar, però als nostres descendents potser sí. Si poden assolir velocitats de una dècima part de la de la llum, potser algunes només trigarien un parell de segles a arribar fins aquí.
A part de les distancies que ja son prou bestials també hi ha la simultaneïtat, nosaltres portem milers d’anys aquí però només uns pocs anys amb una tecnología “sofisticada”
Una conversa que em va agradar molt va ser:
-Creus que estem sols a l’univers?
-No, de cap manera! però ells també estan sols.
Nosaltres portem pocs anys, però ells podrien portar-ne molts i ser perfectament capaços de detectar-nos.
Em va encantar aquesta trilogia de llibres! El primer llibre li costa una mica d’arrencar i té coses una mica estranyes i fa que costi una mica de llegir, però les diferents teories que exposa l’autor sobre les diferents fases del contacte amb un raça extraterrestre son tant interessants que compensen totes les parts negatives que tenen el llibres, que pel meu gust n’hi ha bastantes com ara centrar-se molt ens segons quins personatges en comptes de centrar-se més en la situació global del planeta.
És un llibre exigent. Però quan aconsegueixes entrar-hi, posa sobre la taula qüestions molt interessants
Domcs elucubrant molt, ses senyals que veurem primer potser seran de publicitat? O restes de guerres i dispositius espies que emtin senyals trampa. I segurament de civilitzacions extingides…
A veure si resulta que com dius ses senyals són arreu, amb coses parescudes a aquests taquions!
Molaria si saben crear robots o ‘sers’ heteris dins paquets estables d’energia, com programes de virus. Però viatjar sense necessitar hardware o cable, just partícules i ones per s’espai sideral i protegides d’alteracions, o redundants.
Vaja, jo em lio, i dec mesclar pomes amb taornges, i magino que se’ls aparegui un codi ‘fantasma’ als detectors de neutrins. A veure si resulta que és un anunci de si volem un nou model de ctenòfors, nous de mar!
Esperem no es connecti a una impressora 3D!
; – D
En això sí que només podem especular. Però si fos el cas que n’hi haguessin moltes de diferents, tindríem tota mena de contactes ben curiosos.
Doncs pensar que som únics a l’univers… No sé jo. Que sigui indemostrable no ho fa pas menys possible ni menys impossible. Si més no, podem deixar volar l’imaginació.
Potser que sa informació vagi més aviat que sa llum? Sembla que sa relació entre ses partícules entrellaçades van independents de s’espai.
Diuen que aquests entrellaçaments són inestables per moure fora de laboratori. I que no es pot transmetre infirmació, que es perd en mirar.
Però jo no ho entenc massa, i elucubrava si agrupades es podrien arribar a configurar per transmetre informació. Que no es perdi s’entrellaçament en mirar, almanco un pic.
Ja supòs que ho han pensat molts. Jo en pla megagalàctic imagino una xarxa de telescopis entrellaçats aixís. I lluny, com a Plutó o més. On sa llum nostra els arriba uns dies més tard. I amb resolució gegant, com per llegir un llibre a sa Terra. Aleshores, quan calgui, ens podrien servir per veure que ha passat dies enrera activant amb un codi perquè apuntin en un punt concret. Un poc com a sa peli Dejavu
En realitat tot és una mica possible si no donem per tancades les lleis de la física.
Si no volen furtar res o traure profit, no poden ser agressives.
Oh! I tant que poden. A més, que uns no ho siguin, no vol dir que els altres, o els de més enllà deixin de ser-ho. Si assumim que n’hi ha moltes (i donada la immensitat de l’espai no és difícil) , gairebé segur que n’hi haurà algunes d’agressives.
Tendeixo a pensar que el viatge és físicament impossible, i la comunicació massa lenta. Per molt que l’univers sigui molt gran, la seva densitat és molt baixa. Actualment, quan hom parla d’un planeta habitable, especialment si això pot influir en aconseguir més fons per seguir investigant, es tendeix a simplificar molt, bàsicament temperatura i massa del planeta. Però hi ha molts més factors amb incidència desconeguda però probablement negativa, com rotació sincronitzada, no existència de terres emergides, atmosfera massa gran o alta gravetat. Potser, ja no dic un món on els humans hi poguéssim viure, sinó un on s’hi pogués desenvolupar una civilització capaç de comunicar-se, seria massa poc probable i les distàncies entre civilitzacions de milers d’anys llum en el millor dels casos i de milions en el no tan bo, una civilització per galàxia —gran—.
En teoria, per viatjar a un altre sistema, podem pensar en un dispositiu que només transporti la informació i de manera «robòtica» sigui capaç de reproduir els seus éssers en arribar al destí. Però l’ambient còsmic no és favorable, especialment a escales de desenes de milers d’anys que podrien ser necessaris per a poder fer el salt. Un mecanisme relativament petit i sotmès a la radiació còsmica, per molt redundant i amb codis de correcció d’errors que tingués, podria acabar inviable a les distàncies —i temps— necessaris.
Algunes vegades que m’he proposat escriure ciència ficció sobre el tema, he acabat veient que no sabia imaginar com resoldre alguns problemes subtils tant termodinàmics com de teoria de la informació. I per molt que literàriament els podria obviar, científicament crec que em manca alguna idea. Deixant de banda la dificultat de pensar l’economia d’aquests viatges que, a primera vista, són absolutament lents per a poder ser rendibles per l’emissor. Altre cosa seria arribar a obtenir alguna mena de comunicació, ni que fos a mil·lennis vista, per aprofitar-la «econòmicament», però mantenint l’aïllament físic. Poso cometes per denotar una accepció àmplia del terme.
El més difícil és el que esmentes, d’imaginar com poden haver canviat les coses d’aquí a un mil·lenni. A mi m’agrada fer comparatives amb èpoques històriques. Imagino que som com els habitants de l’illa de Pasqua de fa uns segles. Aïllats i amb un nivell tecnològic que no els permetia anar enlloc. Si aleshores topessin amb la sisena flota americana, fliparien en descobrir una cosa que havien sigut incapaços d’imaginar. I només hi ha uns pocs segles de desenvolupament tecnològic entre uns i altres.
Per nosaltres el viatge a les estrelles ara és impossible, igual que era que un habitat de l’illa de Pasqua arribes en canoa a Europa.
El risc és si allà fora hi haguessin civilitzacions amb tecnologies que ens superin només per, posem, un miler d’anys. Per això pot ser més assenyat actuar com en un bosc fosc i no donar senyals de vida fins que esbrinem qui o que hi ha per allà.
ostres, s’exemple de Pàscua s’entén, i serveix.
Però sense voler trencar-ho, sols per curiositat paralela, fora tema, faig un apunt sortint de s’exemple figurat típic sobre illa de Pàsqua.
Doncs resulta que em sona haver escoltat i llegit que Pàsqua va patir per esclavistes, no pel que es sol dir. Que eren en bon estat d cultura i subsistència.
Els esclavistes més fatals, si no record malament, hi arribaven de sudamèrica, amb almanco alguns tripulants importants europeus i catalans. I que es cop fou certer, creant molt mal amb enganys, van capturar sa seva èlit cultural i de poder, que devia ser clau.
I rocambolesc, doncs com fogint per problemes d’aquests esclavistes amb els anglesos. Al final es pobres esclaus supervivents de Pàscua van viatjar molt pel Pacífic sud. No trobaven on negociar amb ells o desfer-se’n. Això sí, potser devien pensar que els havien abduït naus d’un altre univers!
No sabria citar fonts, ni tampoc em fio molt de sa història, però es contrast amb es mite de Pàscua ho torna curiós.
Tal vegada ens facin esclaus els alienígenes, i que quan desapareguem diguin que ha sigut cosa de què maltractàvem massa es planeta, i morírem de fam.
Jo tenc un pla si venen, propòs que s’emportin primer als fabricants de pizzes de mortadela, i indústria de telebasura ; – D Els que som pocacosa, si ens amagam i no deim res podem quedar es darrers, no?
Una nota intergalàctica alegre i curiosa per frikis.
A s’enllaç podeu veure com girant sa careta des guerrers imperials de Star Wars aquests es tronen simpàtics i diferents
https://boingboing.net/2020/06/11/stormtroopers-wearing-upside-d.html
Bon cap de setmana : – )
Un poc en broma, a veure si és que usen ones de molt baixa freqüència?
A lo bèstia, imagino si és possible una ona de manco d’un Hertz al buid. Supòs que electromagnètica, no ones espai-temps. Tendrien llongitud de desenes de milers de kilómetres, potser?
Un poc com un símil des submarins per comunicar-se amb baixes freqüències, per poder superar miralls de franges d’aigües diferents.
Supòs que ses ràdios de llogitud d’ona planetària tendrien molt consum d’energia i restriccions per trucar a sa querida…
Igual ses ballenes blaves ho notarien?
; – D