Ja som a la tardor. El passat dia 22 va tenir lloc l’equinocci de tardor, quan el dia i la nit duren exactament el mateix temps. Però els equinoccis tenen més detalls interessants. La gràcia és que la llum del Sol arriba a la Terra de manera perpendicular a l’eix nord-sud. Un fet que tornarà a passar durant l’equinocci de primavera.
El que passa és que, mentre que la durada del dia la podem intuir amb una certa facilitat, això de l’angle d’incidència de la llum solar requereix fixar-s’hi més i reflexionar una estona sobre com es mou la Terra al voltant del Sol. Un problema que no tindrien els hipotètics habitants de Saturn, que sabrien quan arriben a l’equinocci només mirant l’ombra dels anells.
Perquè Durant l’equinocci de Saturn, això d’estar perpendicular al Sol fa que els anells també ho estiguin i gairebé no facin ombra. Des de la Terra els telescopis deixaven de veure’ls durant unes setmanes. Normal, ja que els anells són molt amples, però extremadament prims. Si els veiem és gràcies a la llum del Sol que els il·lumina, però durant el seu equinocci és com si un feix de llum il·luminés un full de paper posat de costat.
Això ja ha canviat gràcies a les sondes que s’hi van enviar. Durant l’últim equinocci de Saturn, l’any 2009, la sonda Cassini va poder fotografiar els anells il·luminats únicament per la llum que rebotava a Saturn i els il·luminava feblement. El mateix fenomen que fa que de vegades podem veure la zona no il·luminada de la Lluna, gràcies a la llum reflectida per la mateixa Terra.
És interessant especular com hauria sigut l’astronomia i la ciència en general si la Terra hagués tingut anells com Saturn. Segurament els savis del passat haurien pensat que els anells eren una estructura sòlida que es movia pel cel. Els solsticis i els equinoccis haurien sigut molt més evidents, ja que la manera com estarien il·luminats seria força fàcil de determinar. Durant mig any es veurien il·luminats pel Sol i durant mig any quedarien a l’ombra. Quines teologies haurien emergit d’aquest fenomen? Quina visió de l’Univers? Quines llegendes sobre els seus orígens o els Déus que els habitarien?
És curiós de quines maneres les característiques d’un planeta poden condicionar la cultura que s’hi desenvoluparà.
Vaja foto impressionant!
I sí, ara que ho expliques, em sona de llegendes antigues curioses des tema per Àsia o Oceania… Però ara no record sa font i es què…
En Galileu en feia dibuixets i devia preguntar-se què devia ser, quan ho mirà amb sos primers mirallunys per fer de telescopis. En es principi en Galileu dibuixava el que veia, Saturn i en es costat com dos llunes gegantotes aferades. A mi em sembla que feiq dibuixos d’un planeta amb orelles! 😉
I cap a Àsia o Oceania em sona que vaig llegir que molt abans ja hi havia qualque registre que fa pensar que havien vist des tema, però ara no record si és un malentès o llegenda.
Per mi no se sap si ja hi havia lents tan transparents i usades per mirar lluny o estels fa mil·lennis. Pentura cercant sobre lupes es pot intuir que existissin com a jugueta, abans des tallers de mirallunys catalans, o des demés que després se sap que es venien per mercats europeus, o sa primera patent, i telescopis…
A Oceania i Àsia… Saturn devia ser un gegant errant que si li pegava es Sol se li veien ses orelles grossotes!? 😀