Trenta tres milions de casos i un milió de morts. Oficialment avui, demà a molt estirar, s’ha arribat a aquesta xifra de víctimes de la pandèmia de la Covid-19, encara que, amb tota probabilitat, el nombre deu ser més elevat, ja que hi ha molts indrets on no es comptabilitzen correctament. Aquí, a Catalunya portem més de tretze mil morts. Una de cada sis-centes persones de casa nostra ha mort pel virus. I encara no es veu la llum del final del túnel. Si algú encara us diu que és com una grip, el podeu engegar a pastar fang directament i no perdre-hi més el temps.

Durant aquests mesos hem après un munt de coses sobre epidèmies, virus i sanitat. No és cap secret que també s’ha fet evident la immensa incompetència de molts dels responsables públics. És el que passa quan les societats deixen de ser exigents amb els seus representants i només els demana que siguin carismàtics i que comptin amb un bon equip de comunicació. Quan les coses van bé no es nota la incompetència, però quan arriben els problemes s’agraeix tenir algú capacitat al timó. Per desgràcia, als virus els és ben igual com d’esmolades siguin les frases enginyoses que tenen preparades els qui manen.

Una de les frases més repetides va ser aquella de “el virus no hi entén de fronteres”. Certament el virus no, però la capacitat de resposta enfront del virus sí que hi entén. I molt. N’hi ha prou de donar una ullada a les xifres de contagis i morts per veure com les fronteres queden definides de manera cristal·lina.

Les epidèmies han sigut una constant al llarg de la història de la humanitat. Per molt que ens dolgui, cal dir que el que està passant no té res d’extraordinari. En un món on la major part de les formes de vida són microorganismes, el que resulta sorprenent és que la xifra de grans epidèmies sigui relativament discreta.

L’epidèmia passarà, igual que ho han fet totes. Però deixarà un rastre de morts i una crisi que marcarà un abans i un després, també com ha passat sempre. Les coses no tornaran a ser com abans i el millor és que ens ho anem ficant al cap. Voldria ser optimista i pensar que un dels canvis que vindran serà que es valorarà més la importància de la ciència. Qui hauria dit fa només un any, que estudiar els virus dels ratpenats tenia tanta importància? I qui pot saber d’on sorgirà la propera pandèmia, els propers efectes de l’escalfament global o els primers estralls de la crisi energètica? Sense oblidar que les crisis més intenses són les que no es veien venir.

Però totes les crisis tenen una cosa en comú. Per plantar-hi cara el que cal gent és gent preparada liderant la societat. I la humanitat porta una temporada dominada per un immens exèrcit de cantamanyanes amb massa poder i molt poc nivell. La incompetència pot ser tan perillosa com el pitjor dels virus.