La síndrome de Kessler (o l’efecte Kessler) és un escenari en el qual un accident a l’espai genera un grapat de deixalles movent-se a gran velocitat en òrbita. Aquestes deixalles van topant amb altres satèl·lits i objectes en òrbita, generant encara més deixalles, que al seu temps seguiran xocant amb altres coses. Al final es genera un efecte en cadena que pot deixar impracticable determinada òrbita pel simple fet d’estar plena de deixalles que actuen com petits projectils.

La pel·lícula Gravity es basava en un efecte Kessler. Un accident entre dos satèl·lits generava un núvol de residus que impactava contra la nau i l’estació espacial internacional, destruint-les i deixant els protagonistes flotant a l’espai, sense cap indret on refugiar-se.

Aquest fenomen va passar per la ment de molts responsables de l’exploració espacial fa un parell de dies. Els russos van decidir fer una prova d’un míssil antisatèl·lits, destruint un dels seus vells satel·lits dedicats a recopilar informació des de l’espai. El “Cosmos 1408” portava a l’espai des de l’any 1982 i, presumiblement ja estava obsolet. Per això el devien triar per provar el seu sistema de míssils. La prova va ser un èxit i el satèl·lit va quedar destruït.

Suposo que els militars es devien donar per satisfets, però el cas és que de la destrucció del satèl·lit en va sortir un núvol fet de milers de fragments movent-se en trajectòries poc o gens controlades. Es parla d’uns mil cinc-cents fragments prou grans per a fer-ne el seguiment i uns quinze mil fragments addicionals, massa petits per seguir-los. De manera que poca broma! Teníem un problema amb les deixalles espacials i ara, gràcies als militars, tenim el mateix problema, però molt més gros.

El cas és que la trajectòria d’aquestes restes no està massa lluny de la de l’Estació Espacial Internacional. Ahir els ocupants van haver de refugiar-se en una zona segura de l’estació mentre s’asseguraven que no corrien perill. Però en un grup de fragments disparats, que van xocant entre sí i, per tant, alterant les seves trajectòries, fa de mal dir això de sentir-se segur.

Per descomptat els russos diuen que no hi ha cap perill (que han de dir sinó?). Que el núvol de restes passarà uns quaranta quilòmetres per sobre de l’estació espacial. Potser sí, però el cas és que no desapareixeran, almenys a curt termini. Durant molts anys, tindrem milers de petites bales metàl·liques movent-se sense control a uns trenta mil quilòmetres per hora.

Cal dir que aquest no és el primer satèl·lit destruït per un míssil. Els americans, els xinesos i els indis han fet el mateix en el passat. Un dels més coneguts va ser la destrucció del satèl·lit espia USA 193, per part dels Estats Units. Sembla que en perdien el control i no volien que caigués en mans d’altres països, de manera que també li van enviar un míssil que el v destruir. La diferència, però, és que l’òrbita era molt més baixa i les restes van caure relativament aviat a la Terra, on es van destruir en l’entrada a l’atmosfera. En el cas de la prova dels russos això trigarà molt més.

Al final és una mostra de com funciona el món. Identifiquem un problema que afecta a tothom. Sigui el canvi climàtic, la pandèmia o la brossa espacial. Tothom té clar per on han d’anar les solucions, però a la pràctica cada país fa el que l’interessa i després es limita a fer un comunicat dient que no passa res o justificant-se amb l’habitual “els altres també ho fan”. Amb aquestes actituds, és clar, es fa difícil això de fer un món una mica millor.