En general hi ha una idea esbiaixada sobre els premis Nobel. Sembla que, pel fet d’haver-ne guanyat un, has de ser una persona excepcional en tots els aspectes. Una bestiesa, per descomptat. Els premis Nobel es donen per haver fet un avenç rellevant en el teu camp, però aquesta mena de coses les poden fer persones encantadores, savis filantrops, desgraciats sense escrúpols, racistes indissimulats i alguns que, probablement, estan com un llum.

Un d’aquests una mica rarets va ser en Kary Mullis, el bioquímic americà que l’any 1993 va guanyar el premi Nobel de Química “per haver inventat la reacció en cadena de la polimerasa”, que s’abrevia PCR per les sigles en anglès i que és la base del test que ara permet saber si ets positiu o no pel coronavirus. De fet, ha servit per molt més que això. La PCR és la prova que es fa per identificar el DNA de l’assassí a l’escena del crim, per realitzar un test de paternitat, per verificar una mutació en un experiment i… de fet, es fa servir per gairebé tot el relacionat amb el DNA. Hi va haver un abans i un després de la PCR en la biologia molecular.

Fins aleshores, per fer còpies del DNA calia agafar-lo, ficar-lo dins d’un bacteri i deixar que a mida que el bacteri s’anava multiplicant també multipliqués el DNA que li havies posat. Era un mètode difícil, lent, car i ple d’errors. I aleshores va arribar en Kary Mullis.

Ell explica que l’idea se li va acudir mentre anava conduint. Per fer còpies del DNA directament al tub d’assaig, què li feia falta? Primer que res un enzim que fes la còpia. Això ja ho tenien. També un sistema per indicar-li que en fes una de nova. Sembla una ximpleria, però escalfant podia separar les dues cadenes del DNA i, si ho refredava, l’enzim tornava a fer una còpia de cada cadena. També li feien falta nucleòtids (els tenia), ions (també) i una seqüència inicial que li digués a l’enzim per on començar (també!). Sobtadament se’n va adonar que en realitat tenia totes les peces que li feien falta! Només calia posar-les juntes i, bingo! La història de la ciència va canviar.

Bé, no. En realitat no va anar així. Si mires la seva llibreta de laboratori, va intentar-ho i no li va sortir. Però va seguir intentant-ho i un parell d’anys després sí que ho va aconseguir. La vida real no és com a les pel·lícules.

Però deia que en Kary Mullis era una mica particular. Li encantaven les teories de la conspiració, creia que el virus de la SIDA no existia, que el canvi climàtic era una conspiració promoguda pels ecologistes i estava segur que els extraterrestres ens visitaven regularment. Alguna vegada havia fet una conferència iniciant-la amb diapositives d’imatges geomètriques projectades sobre el cos de dones nues mentre els organitzadors es volien fondre. I una de les anècdotes més famoses va ser quan va afirmar que una nit va topar amb un ós rentador que brillava en la foscor i que el va saludar cordialment amb un “bona nit, doctor”.

Potser és perquè era aficionat a l’LSD, i potser a altres substàncies similars, o potser és que, com em va dir algú, “simplement està com una puta cabra”. Però en tot cas va viure com li agradava. Expliquen que els diners que va obtenir amb el premi Nobel se’ls va gastar fent surf per diferents indrets del planeta.

En tot cas, la seva idea sobre com amplificar el DNA va ser autènticament revolucionaria. Realment mereixia el premi Nobel, independentment de com de ben o mal moblat tingués el cap l’home.

Aviat reemplaçaran els tests basats en PCR per altres mètodes, una mica menys precisos però molt més ràpids i barats. Fins que això passi, recordeu que estem detectant les persones infectades gràcies a una idea genial d’un paio que estava com un llum.