Hi ha paraules que enganyen. Per exemple, hauria jurat que vague no era correcte. Que cal dir gandul. Però al diccionari llegeixo que vague també és “4 adj. [LC] Donat a la vagància”. De manera que m’enganyava i vague si que és correcte (encara que segueixo preferint gandul). Però la parauleta torna a enganyar si mirem la segona accepció, que és “2 m. [MD] [ZOA] Nervi vague”. Enganya, perquè el nervi es dirà vague, però de tendència a la vagància no en té gens. De fet és un nervi molt enfeinat en feines d’allò més diverses.

L’error de pensar que és un nervi gandul no el cometrà un filòleg, que s’adonarà que l’origen del nom és del llatí “vagus” i fa referencia a errant. El nom de nervi vague li van posar ja que és un dels nervis més llargs que tenim al cos. Com si fos un nervi que va vagant al llarg del cos. Del cap surten dotze parells de nervis (anomenats nervis cranials) i entre ells, el més llarg és justament el nervi vague, que va vagant sortint pel coll, seguint tronc avall i arribant fins al final de l’abdomen deixant pel camí un grapat de ramificacions. I de fet, en tenim un a cada costat del cos, amb funcions diferents.

La conseqüència de fer trajecte tan gran és que les seves funcions són d’allò més diverses. Gràcies al nervi vague empassem, perquè controla els músculs del coll encarregats de deglutir. Però també escoltem ja que innerva la trompa d’Eustaqui, a l’orella. Notem el sabor, perquè controla la part del final de la llengua. Podem modificar el ritme cardíac ja que algunes terminacions arriben fins al cor. Païm, ja que l’estomac també depèn en part del vague i fins i tot defequem o orinem perquè regula el ritme de moviments del budell o el control de la bufeta.

Quan funciona correctament no passa res, però de vegades es descontrola i aleshores es donen situacions que van de la més anecdòtica a les més greus.

Per exemple, molta gent de bon matí i just després d’esmorzar experimenta una necessitat urgent d’anar al lavabo a “buidar”. Hi ha qui creu que és un efecte del cafè però en realitat pot passar amb llet, suc, galetes o amb qualsevol cosa. El responsable és el nervi vague, que nota com l’estómac, que estava buit, s’infla amb el menjar del matí. La resposta del vague és enviar senyals per augmentar el moviment dels budells en un procés que es coneix com “reflex gastrocòlic”. Aquest moviment del budell és el que causa la “urgència”.

També regula el ritme cardíac. El nervi vague forma part del sistema nerviós parasimpàtic, l’encarregat de frenar la resposta d’agressió o fugida (el sistema simpàtic és el que l’activa). Per això el vague fa que el ritme del cor s’alenteixi. El que passa és que en ocasions pot fer que alenteixi tant que la persona acaba per patir un síncope quan deixa d’arribar prou sang al cervell.

Una cosa útil del vague s’ha vist en dones que havien patit lesions a la medul·la espinal, i per tant havien perdut la sensibilitat a la part inferior del cos. La medul·la està lesionada, però el vague encara pot enviar alguns senyals. Per això hi ha dones que, malgrat la lesió, poden experimentar orgasmes ja que el vague segueix innervant la paret de la vagina i enviant les sensacions que s’experimentin per allà.

El vague també explica coses sorprenents, com ara que algú tingui tos si li fan pessigolles a les orelles. Simplement el vague s’activa per una banda (l’orella) i respon per l’altre (la gola). O en el cas d’emocions que actuïn sobre el vague, com ara un terror molt intens, fan que  es pugui perdre el control sobre la bufeta de la orina. Una vegada més, el vague n’és el causant i de pas ens recorda que al cos, pocs sistemes funcionen aïllats de la resta. En el cas del vague, amb tanta trajectòria i ramificacions, aquestes interrelacions es fan molt evidents.

Com que en general és un nervi que serveix per frenar sistemes, si s’activa massa hi ha coses que deixen de funcionar. Aquesta característica  s’ha fet servir en diferents tractaments. Per exemple, hi ha una mena de “marcapassos” dissenyats per actuar sobre el nervi vague i així controlar atacs d’epilèpsia. També s’ha estudiat regular l’activitat vagal per tractament relacionats amb la depressió, amb la regulació de la gana o amb les taquicàrdies.

El problema amb els tractaments és que, en fer tantes coses aquest nervi, manipular-lo pot afectar moltes funcions. De vegades els inconvenients compensen, però s’ha d’anar amb compte amb el vague ja que, malgrat el nom, fa molta feina.