A l’anterior post dèiem que la navegació loxodròmica era més fàcil, ja que es basa en anar mantenint sempre el mateix grau d’inclinació respecte del nord, de manera que amb una bona brúixola ja podies orientar-te. Però això de la brúixola no deixa de tenir la seva gràcia i va ser un dels grans avenços dels humans, no només per orientar-se sinó per començar a entendre com era el món on vivim.

El motiu és que per tal que la brúixola funcioni i es mantingui assenyalant el nord, cal que el planeta tingui un gegantí camp magnètic envoltant-lo, un camp que acaba creant un immens camp protector al seu voltant, la magnetosfera. Això no passa a tots els planetes (Venus, Mart, Plutó o la Lluna no en tenen) i tenim molta sort que la Terra sigui un dels afortunats. Si no fos així, probablement la vida no existiria o, en cas de fer-ho, seria molt diferent de com la coneixem.

La veritat és que encara no estem segurs del tot del mecanisme que genera el camp magnètic terrestre. S’assumeix que deu ser degut a l’efecte dinamo del magma de l’interior del planeta. A l’interior de la Terra hi ha un nucli dividit en dues regions. La interior, el centre del centre, és sòlid i no podria genera el camp magnètic. Però el nucli exterior, la part que l’envolta, està fet de ferro i níquel fosos que es mouen a causa dels moviments de convecció i per la mateixa rotació de la Terra.

Quan era petit, les bicicletes tenien una petita dinamo que generava prou corrent per encendre el llum del davant. L’aparell anava posat de manera que tocava la roda i quan pedalaves i la roda es desplaçava, feia girar la dinamo i generava el corrent elèctric. Essencialment és el mateix que passa al nucli de la Terra però a una escala bestialment més gran.

De manera que gràcies al fet que vivim en un planeta que gira i que té una sopa de ferro i níquel al seu interior, disposem d’un camp magnètic que permet que les brúixoles funcionin i que els navegants puguin seguir les loxodròmiques. El mateix camp que també fan servir molts animals per orientar-se i que també genera un escut magnètic que desvia moltes de les partícules provinents del Sol. Unes partícules que danyarien la majoria de les estructures i molècules biològiques si arribessin a la superfície.