Fa uns dies es van saber les dades de l’informe PISA 2009, que avaluava els alumnes en tres temes: Comprensió lectora, científica i de matemàtiques. Dels resultats se n’han fet molts comentaris i anàlisis que inclouen la majoria dels punts de vista. Des del masoquisme irreductible típic de les nostres latituds que considera qualsevol resultat poc menys que catastròfic, fins la satisfacció conseqüència de la millora experimentada respecte del darrer informe i el fet d’estar a un nivell equivalent al de països de la OCDE.
Però hi ha un fet que em va cridar l’atenció i que potser ha estat poc valorat (o jo no ho he vist). Una dada que salta a la vista en mirar la gràfica que mostra els resultats obtinguts. Aquesta vegada, les puntuacions en els tres àmbits de l’estudi són pràcticament iguals!
Un detall sense importància? Doncs potser no. Aquest equilibri m’ha fet pensar en el rebombori que va generar una conferència presentada l’any 1959 pel físic i novel·lista anglès Charles Percy Snow. La conferència duia per títol “Les dues cultures” i el tema central era el distanciament creixent entre la cultura de ciències i la de humanitats. Ell era físic i novel·lista, de manera que jugava en els dos terrenys. I en un dels paràgrafs més famosos parlava de:
“…dos grups polars antitètics: els intel·lectuals literaris en un pol, i en l’altre els científics. Entre tots dos pols, un abisme d’incomprensió mútua, algunes vegades (especialment entre els joves) hostilitat i desgrat, però més que res falta d’entesa recíproca. Els científics creuen que els intel·lectuals literaris manquen per complet de visió de futur, que viuen singularment desentesos dels seus germans els homes, que són en un profund sentit anti-intel·lectuals, anhelosos de reduir tant l’art com el pensament al moment existencial.
Quan els no científics senten parlar de científics que no han llegit mai una obra important de la literatura, deixen anar una rialleta entre burleta i compassiva. Els desestimen com a especialistes ignorants. Una o dues vegades m’he vist provocat i he preguntat [als no científics] quants d’ells eren capaços d’enunciar el Segon Principi de la Termodinàmica. La resposta va ser glacial, va ser també negativa. I ben mirat, el que els preguntava és més o menys l’equivalent científic de “Heu llegit alguna obra de Shakespeare?”
Aquest abisme entre “els de ciències” i “els de lletres” encara es manté. L’expressió “és que soc de lletres” sembla una excusa perfectament vàlida per justificar la ignorància en temes relacionats amb la ciència per molt simples i entenedors que siguin. I de la mateixa manera hi ha qui diu “és que soc de ciències” per justificar el suprem desinterès en la lectura o una olímpica incapacitat d’escriure tres línies seguides amb sentit.
Hi ha coses que fins que no hi topes et semblen exagerades. Però la incapacitat d’escriure amb sentit per part de molts estudiants de doctorat és llegendària. Després arriben els problemes en forma de treballs científics de molt valor que passen sense pena ni glòria perquè els autors són incapaços d’explicar de manera clara el que han descobert. I moltes vegades no és únicament que el tema sigui complicat. És que n’hi ha que no tenen capacitat per posar un nom, un verb i un parell d’adjectius de manera ordenada. D’altra banda els comentaris criticant les faltes d’ortografia en blogs i articles són freqüents. Jo intento no fer-ne i espero que per aquí no n’hi hagi massa, però reconec que tinc sort dels correctors ortogràfics de l’ordinador. Hi ha qui critica, amb un cert menyspreu, que els faci servir, però sovint aquests mateixos són incapaços de fer una divisió sense calculadora, per no parlar d’una equació de primer grau, l’equivalent matemàtic als pronoms febles.
Per això, el fet que els alumnes tinguin resultats similars en els camps de les ciències i la lectura és un pas en la bona direcció. Ja se que comprensió lectora no és el mateix que les humanitats en general, però en l’informe era el que més s’hi assemblava. Aquest equilibri no és garantia de res perquè al final poden oblidar tot el que no interessi, però al menys aquesta vegada no hi ha desequilibris en el nivell de partida. Una condició que potser no és suficient, però que segurament és necessària.
I és que avui en dia és igual d’analfabet qui no coneix (ni que sigui per sobre) les grans obres de la literatura, com el que no coneix (ni que sigui per sobre) de que va la teoria de l’evolució o el segon principi de la termodinàmica.
Ja tens raó en que el món de les Ciències i el de les Lletres massa sovint s’ignoren (Per no dir es menyspreen directament), i és una pena, ja que com bé dius tots hauríem de tenir un nivell mig de coneixements científics, però també de comprensió i de redacció… de que serveix ser un mestre a una certa temàtica si no saps transmetre els teus coneixements?
PS: No té res a veure amb el tema del post, però la part final del títol del gràfic (‘PISA a Catalunya’) segur que agrada a la fauna ‘Intereconomiense’ del món mundial !
Un dels entrebancs que es troben els professors de secundària, sobretot els de matemàtiques i física i química, és que els alumnes no entenen els enunciats dels problemes. La comprensió lectora no ha de ser competència única dels de lletres. Però a la societat generalment es criminalitza un de ciències que no sàpiga escriure o faci faltes però és inclús divertit dir que un de lletres no sap fer ni una equació, més que res perquè consideren que no els aporta cap benefici a la vida i, per tant, és del tot superflu.
No seria el primer cop que he de corregir a un corrector lingüístic quan escric algun article científic i em canvia els noms científics de plantes i animals a lletra normal quan jo la tenia en cursiva, forma correcte d’escriure’ls.
Ho admeto, jo sóc de lletres i amb les mates soc com un totxo. Sempre se m’han donat fatal. Pero el tema de les ciències (i aquest blog en particcular 😉 em fascina així com llegir de temes variats.
Pero d’aqui a denigrar completament a l’altre bàndol… és per llogar-hi cadires! Tens raó, Dani. És molt fàcil dir, “sóc de tal… o cual…” pero si no fas l’esforç com vols entendre-ho? Corres el risc de perdre’t coses increïbles! Per això, encara que m’ho hagi de llegir a velocitat de tortuga, les mires se m’obriran a un altre món.
gran post, Dani! Dona molt que pensar de cada un de nosaltres. 😉
Ahir posava al blog el paradigma d’una doctorada perfectament inútil en les eines informàtiques més bàsiques. Em xoca molt que algú amb intel·ligència provada, arribar a aquests nivells ho demostra, no?, pugui ser un complet inútil a l’hora de redactar, fer faltes d’ortografia o fer servir el Word.
Em va agradar molt, també, quan van estudiar els meus fills, que les matemàtiques les estudiessin sense operacions fins ben grans. Els professors deien que el que li calia a un bon matemàtic és saber llegir bé. Tots dos són molt bons en ciències. Serà per això, perquè saben llegir 🙂
L’etern debat entre ciències i lletres… el problema de les lletres, almenys al batxillerat, és que una part de la gent que les agafa no són ni de lletres ni de ciències, o sigui que no saben ni un borrall de matemàtiques o biologia, per exemple, però tampoc s’han llegit mai un llibre per voluntat pròpia i fan unes faltes d’ortografia de l’alçada d’un campanar. En canvi qui tria ciències normalment té una mica d’interès en seguir els seus estudis (encara que alguna excepció m’he trobat). Això no vol dir que els de ciències siguin més intel·ligents, simplement que qui no li agrada massa estudiar se’n va cap a lletres i allí o es fot la patacada del segle o s’espavila. Molta gent veu les lletres com la sortida fàcil i després s’adona que no és cert (quan es troben havent d’analitzar la Bogeria de Víctor Català i es tornen bojos ells).
Jo també crec que les dues coses són importants, les lletres per saber escriure i comprendre bé un text i les ciències pels qui no s’hi dediquen per no caure en paranys (de l’estil Power Balance, homeopatia, etc) o simplement quan vagi al metge saber de què t’està parlant. Tot i així el nivell de ciències dels de lletres al batxillerat correspon al de l’ESO, o sigui, ridícul.
La ciència pel que he dit a dalt sembla tenir més prestigi, però alhora tenir cultura general significa saber coses de lletres; i al batxillerat per qui no fa ciència aquesta s’oblida (no sé com van les ciències del món contemporani, però he sentit que és una assignatura bastant ximple). Això fa que la gent perdi interès per la ciència, la vegin com una cosa difícil i llunyana i això tampoc és bo.
A didàctica de la Bio en vam parlar l’altre dia. Han de saber llegir, i han de saber escriure. És més, totes aquestes avaluacions de definicions, exercicis memorístics i respostes monosil·làbiques haurien d’anar desapareixent, s’hauria d’avaluar en funció de la capacitat d’aplicar el coneixement científic après per resoldre una situació plantejada; i és allà on realment es pot desenvolupar la competència científica i la lingüística alhora. S’ha de pensar i saber escriure!
Aquest text, que bé que reflecteix el que jo he pensat sempre!
Ni de lletres ni de ciències: persones amb esperit universal i amb ganes de conèixer i saber de tot!
I tant que s’escolta el “sóc de ciències” per fer justificar la ignorància en allò que és cultura general! Però, bé, el pitjor no és això, el problema és quant els teus estudis poden encabir en tots dos bàndols, aleshores ets el descrèdit dels de lletres i els de ciències! I ara com te n’ensurts?
En un sopa qualsevol, la gent comença a parlar de malalties, que si em van dir allò, que si tenies que pendre’t això i tu, que ets una mica de ciències (de la salut) dius la teva… I et diuen, i els de lletres, sabeu d’això? ¡Genial!
Aleshores, arriba un altre sopar i la gent comença a parlar de política, potser per exemple, i tu, que ets una mica de lletres dius la teva, i et diuen, però tu, amb els estudis que tens no se suposa que deuries ser més neutral? (Com si, com som una ciència, no tinguessim opinió)
O arriba un tercer (i darrer) sopar i, en un moment de llusidesa ets tu qui fent us de tots els teus coneixement deixideixes fer una classe magistral sobre l’assassí d’olot… I et diuen, tu sí que tens molta terra a l’havana!!!
Ai las! Quina llàstima de psicòlegs, que ni som d’aqui ni som d’allà!
Em sembla una reflexió molt interessant aquesta de la polaritat entre ciència i literatura i aquest creixent distanciament entre ambos.
Tanmateix no veig clara la lectura en l’informe PISA: Si les dades que tenim son dades de valor central a nivell general no podem saber si els individus d’aquestes dades son “polaritzants” o no, no? Necessitaríem saber com a mínim dades de dispersió per saber si els alumnes de la mostra son homogenis o no.
És a dir, que la comprensió lectora i la científica tinguin els mateixos valors a una classe a nivell general, no vol pas dir que tots els nens estiguin ben compensats entre ambdós valors. Potser és just el contrari hi ha una polarització tan radical dels nens bons en ciència son nuls en lletra i a la inversa que fa que els valors mitjans a nivell total siguin tan semblants.