Hi ha paraules que sonen com un insult. Un exemple d’això el tenim en la paraula “criptobiosi”. En realitat és un mecanisme força interesant que fan servir alguns éssers vius per resistir condicions extremes, però és innegable que sona fatal. La criptobosi consisteix en aturar el metabolisme, deshidratar-se i deixar de consumir oxigen i entrar en un estat de suspensió aparent de la vida mentre esperes que tornin les bones condicions. Els tardígrads són uns campions en això de la criptobiosi, però no són els únics. I alguns organismes poden fer-ho durant períodes insospitadament llargs.
En general es considerava que més enllà de vint o trenta anys ja no es podia recuperar l’activitat metabòlica per molt bona criptobiosi que haguessis fet, però la natura sempre amaga sorpreses i fa uns anys van descobrir un organisme que havia anat una mica més enllà dels vint anys de suspensió vital.
De fet, portava uns mil cinc-cents anys en aturada metabòlica, però quan els investigadors el van posar en condicions més bones va recuperar l’activitat. Tot un rècord!
L’organisme en qüestió era una molsa de les que creien a l’Antàrtida. Concretament una de l’espècie Chorisodontium aciphyllum que creix per la zona de l’estret de Drake i que ja porta bé això de viure on fa un fred que pela. En general es pot trobar formant part del permagel, però l’any 2014 en van reviure una que, segons la datació per carboni, tenia entre 1533 i 1697 anys d’antiguitat.
No és la planta més antiga que ha reviscut, però els casos de més durada són llavors congelades que tornen a brotar després de fins i tot vint mil anys. La gràcia de la molsa de l’Antàrtida és que no parlem de llavors sinó de la pròpia planta. També hi ha virus i bacteris que han sobreviscut molts milers d’anys, però es tracta d’organismes molt simples en comparació amb els pluricel·lulars.
Les molses antàrtiques ja s’han espavilat prou bé. Fabriquen un anticongelant que evita que l’aigua de les cèl·lules faci cristalls en congelar i d’aquesta manera protegeixen les membranes cel·lulars. També són plantes riques en antioxidants ja que viuen en un ambient on la radiació solar és molt intensa i cal protegir-se dels radicals lliures generats per l’acció de la radiació UV del Sol.
Aquesta mena de líquens ens permeten estudiar com anaven les coses fa uns quants segles, però serà millor afanyar-nos a treure’n els secrets. Amb l’escalfament global i l’augment de temperatures de l’Antàrtida, les molses van perdent el gel que les protegia i es van assecant i, ara sí, morint definitivament.
Si vols sobreviure a l’Antàrtida està clar que has de tenir uns quants trucs amagats o sinó ho tens fotut
N’hem aprendre molt encara! Llàstima que no estigui al nostre abast… seria divertit reviure o treure el nas dintre de 1500 anys. Igual ja no queda res!
Pons: Molts trucs. Sobretot si ets un vegetals i no pots moure’t per buscar un raconet més protegit quan arriba l’hivern austral
Sinera: Uf. No se si seria divertit Desconcertant segur que sí. Ens sentiríem com si un habitant del segle V es despertés entre nosaltres. pobret!