Una de les coses que més ens van fer riure quan estudiava botànica va ser descobrir que hi ha una família de plantes carnívores anomenades “pingüícula“. Naturalment, la primera idea que et ve al cap és que hi ha una planta carnívora que s’alimenta de pingüins! Encara no tinc clar si una planta amb aquesta dieta seria còmica o aterridora, però afortunadament, almenys pels pingüins, la cosa no va per aquí.

Les pingüícules són una mena de plantes amb fulles gruixudes i cobertes per uns pèls que secreten una resina enganxosa. Quan algun insecte passa per allà s’hi queda enganxat i es posen en marxa unes glàndules que segreguen enzims digestius. Essencialment la planta digereix l’insecte enganxat a la superfície de la fulla i després, amb tota la calma del món, va absorbint les restes.

Amb les plantes carnívores sempre hi ha la idea que necessiten insectes per alimentar-se. Però cal tenir present que són plantes. Elles fan fotosíntesi i amb això ja podrien viure. Els insectes que capturen, digereixen i absorbeixen són l’equivalent a un suplement dietètic que els permet créixer més i millor.

I, naturalment, les pingüícules no mengen pingüins. Les pobres són unes plantes més aviat petitones. Per aquí en tenim algunes espècies, com ara la viola d’aigua de flor gran (Pinguicula grandiflora) que no fa més d’un pam de gran i que ho tindria complicat per trobar pingüins pel Pirineu o els ports de Beseit, on la podem trobar.

El detall és l’etimologia de pingüí i de pingüícula, que deriva del llatí, “pinguis”, que vol dir “gran”, “gras”, “gruixut”. Una planta amb fulles gruixudes i un ocell ridículament grassonet. En realitat, pels pingüins la cosa està més discutida i cada idioma li troba un origen més o menys enginyós, però jo soc dels que prefereixo les explicacions més simples.