Ningú no és perfecte i els errors poden sorgir de les maneres més inesperades. Per això es van inventar els protocols estandarditzats, les anàlisis redundants i els sistemes de control d’error. Tot i així, res no és perfecte i en ocasions apareix la pífia. El cas és que en temes de tecnologia i enginyeria hi ha hagut errors que han fet història quan es combina un pressupost molt gran amb un error molt simple o absurd.
Un dels més famosos va ser el que va cometre la NASA amb la sonda Mars Climate Orbiter l’any 1999. Havia d’estudiar l’atmosfera i el clima del planeta Mart, però tant bon punt va arribar es va destruir per culpa d’un error infantil. La nau feia els càlculs de velocitat i distància amb el sistema mètric decimal però control de navegació li enviava les dades en el sistema americà. La nau havia de passar a uns 150 quilòmetres d’altura però va fer-ho a només 57 i es va destruir per la fricció amb l’atmosfera marciana.
Absurd l’error inicial per malentesos entre fabricants i la pròpia NASA, però també absurd el que no s’adonessin durant tot el camí fins Mart que havien de fer moltes més correccions de trajectòria del que era normal. De fet, segurament se’n devien adonar, però ningú va dir res.
Per recordar una altra vella pífia monumental, a Estocolm hi ha el museu del Vasa. El vaixell insígnia de la flota sueca que havia de donar gran gloria al rei Gustau II Adolf. L’any 1628 el van botar amb gran festa. Va navegar durant vint minuts i aleshores un cop de vent el va bolcar i es va enfonsar al davant mateix del port. Bona part de la tripulació es va ofegar i el fet va constituir un bon cop per l’orgull suec.
Després es va descobrir que les indicacions inicials les havien modificat perquè el rei volia una filera addicional de canons i un castell de popa més alt. Ningú li va dur la contrària i tot això va fer que el vaixell fos massa inestable. Amb molta seguretat això va ser el motiu del naufragi, però com que no es podia culpar al rei… doncs ningú va ser considerat culpable.
I sembla que ara tindrem una nova pífia per afegir a la llista. Una pífia similar, en algun aspecte, a la del Vasa. Probablement aquesta vegada tampoc n’arribarem a conèixer els detalls perquè és un tema militar i aquesta mena d’afers no es caracteritzen per la seva transparència. Sembla que els submarins de la classe S-80 que estava fabricat l’armada espanyola tenen problemes de flotabilitat. Aparentment, pesen 70 tones més del que tocaria i la nau es pot submergir, però ja no pot tornar a la superfície.
Home! Que ja no estem al segle XVII, i en un projecte de 2.200 milions d’euros, el menys que pots esperar és que els càlculs estiguin ben fets i repassats un grapat de vegades. Sobretot perquè com esmenta alguna premsa, l’origen de l’error va ser posar un punt decimal en un lloc incorrecte. Un decimal mal posat fa que una xifra sigui, com a mínim, deu vegades més gran o més petita i si això entra en una equació l’error es dispara de seguida. Potser un altre full Excel ha gastat una de les seves bromes. Una broma que costarà 530 milions més per corregir.
La frase que he llegit i que m’ha fet gràcia és: “Para defenderse, el constructor Navantia se ha quejado de la `injerencia de personas no cualificadas´en la obra, apuntando directamente al ministro de Defensa, que regularmente habría ido añadiendo nuevos elementos de carga desde 2005”. Ves per on, la història del Vasa es repeteix, tot i que el fet que t’imposin afegir noves coses a la nau no hauria d’impedir posar les comes decimals a lloc. Al menys, aquesta vegada se n’han adonat amb temps i l’únic que caldrà lamentar són els milions que es perdran i un cert ridícul per als constructors.
Ah! Pels diners no cal patir. He llegit que fins que no s’entrega el submarí, no es comptabilitzen els 2200 milions que costa (més tots els necessaris per reparar l’error). Llàstima que l’enginyeria de les coses reals no ofereixi tantes possibilitats com l’enginyeria financera.
D’aquest tema he llegit moltes coses, et deixo un parell que he trobat per la xarxa :
– Per un fòrum de temes navals vaig llegir que el problema és que no havíem tingut en compte el pes dels connectors militars. Sembla ser que els connectors utilitzats en àmbit militar són específics, pesen bastant i en llocs com ara els submarins hi ha un munt perquè hi ha un munt de sistemes redundants.
– La solució que s’oferia era fer més llar el submarí. Aquesta solució no és tan simple com sembla perquè sembla ser que s’ha de Recalculades gairebé tot, des de el pes i els motors a les tècniques d’atac i contraatac.
Però el més curiós de tot és que entre aquells partits polítics dedicats a denunciar el malbaratament que segons ells fan els altres en determinats temes, d’aquest tema no és parla.
I per què volem un submarí S-80?
Carquinyol. Oh si. Hi ha solucions. Tot es quetsió de preu. I la importància… doncs ja se sap que segons qui té claríssim que es priporitari i que secundari. Precisament seran aquests els submarins que evidentment ajudaran al pais a “salir a flote de la crisis”. 😀
Esther. No un… quatre submarins tenen encarregats!! (amb possibilitat d’ampliar-ho a sis unitat) És el preu que cal assumir per ser una potencia militar global. A veure. Jo entenc que cada país ha de tenir el seu sistema de defensa, però el concepte de “ajustar la defensa a les necessitats reals del país” sembla difícil de mesurar.
Un coet Ariane llençat a la Guaiana francesa va caure perquè el software del control d’inclinació admetia un angle màxim, més enllà es produïa un overflow. Quan el coet va superar aquest màxim d’inclinació es va continuar inclinant fora de control.. En resum, modificant unes poques línies de codi de programa es podien haver evitat un fracàs de molts milions.
Ostres! Sí. Aquella també va ser una bona pífia. I el pitjor és que el sistema que va causar l’error era absoultament innecessari. Fa uns anys el vaig comentar a l’antic “centpeus”
http://centpeus.blogspot.com/2006/10/un-nmero-massa-gran.html