Que els humans provenim d’avantpassats africans és una cosa ben sabuda. Potser encara queda algú a qui li molesti tenir uns orígens africans, però les dades paleontològiques i les genètiques no deixen gaires dubtes. Els europeus, per exemple, no deixem de ser uns africans amb la pell esblanqueïda en un intent de captar més llum solar per fer més vitamina D. Però Àfrica és molt gran i quedava per ajustar una mica més la zona d’origen.

La idea que en tenim és, gairebé sempre, la d’una zona situada aproximadament per l’est d’Àfrica. Allà és on s’han trobat la majoria de fòssils que han permès anar reconstruint el nostre llinatge. Però això pot ser enganyós i pot reflectir, senzillament, que és allà on s’han fet més excavacions. Hi ha països que valoren més que altres la ciència, de manera que no és estrany que els territoris per on es movien fa dècades, anglesos i alemanys hagin sigut més explorats que altres.

Però ara tenim altres maneres d’esbrinar el passat. Una de les més potents és l’anàlisi del DNA, que permet comparar entre diferents poblacions i establir així arbres genealògics. En particular el DNA dels mitocondris ha resultat particularment útil, ja que és prou petit per analitzar-ho fàcilment i en coneixem raonablement bé el ritme al que va acumulant mutacions. A més, passa de mares a filles, cosa que facilita establir un llinatge per via materna. Així va ser com es va determinar l’existència de la famosa “Eva africana” (o “Eva mitocondrial”). Una dona que va viure a l’Àfrica fa uns dos-cents mil anys i que és l’avantpassada més antiga que tots tenim en comú. Això no vol dir que fos la primera, ja que ella també tenia avantpassats, però ara es tractava d’esbrinar on vivien. De quina zona de l’Àfrica vàrem sortir els humans?

Doncs, fent servir de nou el DNA mitocondrial, uns investigadors australians han acotat la zona original a un indret situat al sud d’Àfrica, a la part nord de Botswana, on aparentment ens hi vàrem passar més de setanta mil anys. El motiu era que aquell indret era un reducte amb vegetació envoltat de terrenys molt més àrids. Fins que el clima es va modificar i les zones fàcilment habitables no es van estendre pel continent, els humans no ens vàrem moure d’allà.

Segons aquest estudi, fa cent trenta mil anys van començar a moure’s cap al nord i uns quants mil·lennis després ho van fer cap al sud.

És curiós pensar que aquelles migracions van anar deixant un rastre al DNA mitocondrial. Els europeus, per exemple el tenim molt similar, ja que descendim de grups reduïts que van arribar a Europa fa (relativament) poc temps. Els africans, en canvi, han tingut molts més mil·lennis per anar afegint mutacions que van anar fent el seu DNA mitocondrial molt més variat.