Ara sembla que les coses comencen a millorar. O almenys, estan deixant d’empitjorar i els hospitals, especialment les UCIs, noten com les xifres d’ingressos van reduint-se. Encara queda molt per davant, però tot indica que ja hem arribat al famós pic. Mentrestant, seguirem necessitant els respiradors, o ventiladors mecànics, que mig món ha anat buscant desesperadament. Països amb una xarxa industrial ja dedicada a aquestes coses ho han tingut millor que altres dedicats a coses com el turisme, que ara han hagut d’improvisar. Una cosa gens fàcil, ja que un respirador és un aparell més que delicat.

La idea que hi ha rere els respiradors és senzilla. Es tracta de mantenir el flux d’aire entrant i sortint dels pulmons per garantir la correcta oxigenació de la sang i la retirada del CO2. El ventilador pot fer falta per dos motius principals. El pacient pot tenir la musculatura del tòrax massa feble per inspirar com cal o pot tenir dificultats en fer el pas de l’oxigen fins a la sang, i aleshores cal fer-hi entrar aire amb una proporció més elevada d’oxigen. De fet, sovint les dues coses van alhora.

Però cal vigilar, ja que el pulmó i en concret els seus alvèols, són unes estructures molt delicades. Si fem entrar l’aire amb una mica massa de pressió, podem danyar-los i fer més mal que bé, ja que la capacitat que tenen per inflar-se és limitada. D’altra banda, el fet d’insuflar l’aire que ha passat per un sistema mecànic i per diferents tubs augmenta molt el risc d’infeccions. No cal dir si en lloc d’una màscara ha calgut intubar al pacient, posant un tub per la tràquea. Hi ha una entitat anomenada “pneumònia associada a la ventilació mecànica” que és un factor de risc important en el cas de pacients intubats al ventilador. És d’aquelles situacions en que cal triar un mal menor per intentar mantenir la funció pulmonar.

La necessitat de suport mecànic per respirar s’entén si imaginem el pulmó durant una infecció. La inflamació i l’acumulació de líquid als alvèols fa que passi menys oxigen fins a la sang, però també fa que calgui fer més força física per inflar els pulmons. Un esforç que cal fer cada vegada que s’intenta inhalar l’aire, és a dir, constantment, arriba a ser esgotador. Encara més en una situació de malaltia, amb el pacient que potser és d’edat avançada i al que li està arribant menys oxigen, precisament per la infecció als pulmons, de manera que està particularment feble.

Si la situació no és massa greu pot haver-n’hi prou amb una mascareta on es generi una certa pressió positiva. D’aquesta manera l’aire ja tindrà tendència a entrar als pulmons i la dificultat per respirar gairebé desapareix. De vegades, però, cal deixar que la màquina faci tota la feina. Aleshores cal introduir el tub per on passarà l’aire fins la tràquea. Una situació que, naturalment, requereix sedar al pacient. En aquests casos també s’acostuma a donar antibiòtics, ja que el risc d’infecció és notable. Però es tracta de resistir fins que la inflamació dels pulmons comença a disminuir. Com que no hi ha cap tractament que permeti controlar-ho, tot depèn dels sistemes de control del propi organisme. El ventilador el que fa és donar temps al cos per trobar la manera de resoldre la inflamació als pulmons.

En tot cas, és una sort que es disposi d’aquesta tecnologia. Normalment no n’arribem a ser conscients del nivell tecnològic que s’amaga dins les Unitats de Cures Intensives dels hospitals. Tot el coneixement que la ciència i la tecnologia han desenvolupat al llarg dels anys concentrat al voltant d’un llit i dedicat a mantenir el pacient amb vida fins que es remunta la situació.