Verdures i hortalisses

Per entendre la complexitat del món que ens envolta resulta imprescindible anar establint classificacions i categories que ens permetin agrupar conceptes. El problema és quan les categories resulten ambigües o quan s’encavalquen unes amb altres. I és que classificar sembla fàcil, però no deixa de ser una decisió arbitrària i poc o molt, sempre hi ha exemples que no acaben d’encaixar amb les categories que hem dissenyat els humans.

Un cas de tremenda confusió que, per sort, no resulta massa greu, el trobo al mercat amb les hortalisses, les verdures o els llegums. Recordo llibres d’escola de petit que parlaven de la importància de menjar “verduras y hortalizas” i que sempre agrupaven aquests dos termes. Ara sospito que era perquè no tenien clara la diferència i era millor ficar-ho tot al mateix cabàs.

El primer problema és que hi ha diferents maneres de classificar-ho, i la classificació científica, la dels botànics, no coincideix amb la que es fa servir en agricultura. Des del punt de vista botànic, un tomàquet és un fruit i una carxofa és una flor. En canvi, tots dos són hortalisses però només la carxofa es consideraria verdura. Els cigrons són llegums, però també els pèsols i els cacauets, encara que difícilment trobarem cacauets a la banda dels llegums. Estaran al costat dels fruits secs, potser al costat de les panses, que estrictament no són fruits secs sinó fruites assecades.

La part més senzilla és la més lligada a la botànica. Per exemple, els llegums són un tipus de fruits que s’obren quan són madurs. Els més típics són els de la família de les lleguminoses, com les faves, les llenties o els cigrons. Un altre gran grup són els cereals. Aquests són les plantes gramínies que s’aprofiten per al consum humà. El blat, l’arròs o el blat de moro per exemple. Un altre que sembla fàcil són les fruites, que són els aliments vegetals procedents del fruit de determinades plantes. Aquí, però, ja fem fora el tomàquet, potser perquè no és dolç com esperem de les fruites.

Però que passa amb les verdures i hortalisses?

Les hortalisses serien, com el nom suggereix, els aliments vegetals que es conreaven a l’hort (i que no són cereals ni fruites). Les verdures serien, de  nou com el nom indica, els aliments consistents en la part verda dels vegetals. De manera que les verdures són hortalisses, però no totes les hortalisses són verdures. L’enciam és una verdura i també una hortalissa, la pastanaga o les patates només són hortalisses.

Això, però, tampoc és una classificació estricta i depenent de les zones i els costums trobem aliments que estan inclosos o exclosos d’una classificació. Si, a sobre hi afegim les diferències entre els costums i la botànica, l’embolic està servit. Un cas famós és el del tomàquet, que va protagonitzar un plet a la Cort Suprema dels Estats Units al segle XIX, ja que s’havia posat un impost per les hortalisses d’importació. Algunes empreses van al·legar que els tomàquets estaven exempts de l’impost, ja que no era una hortalissa sinó una fruita, tal com deien els botànics. Finalment no va colar i la tradició va pesar més que no pas el rigor botànic.

7 thoughts on “Verdures i hortalisses

  1. Potser hauríem de fer més cas als botànics que són gent que s’hi dedica a aquestes coses, no? Vull dir, ja que existeixen els botànics potser que serveixin per alguna cosa xD

    1. EN realitat si hi ha diferents classificacions és perquè estan encarades a diferents objectius. EL problema segurament és no destriar quina serveix per a què.
      I com et sentin els botànics suggerint que no serveixen de gaire, potser s’enfadaran!

  2. Vaja rollo que he escrit! L’envio, però supòs que no és digerible… “Em recorda el que es sol dir que es cervell i es llenguatge serveixen per ajudar a adaptar-se i organitzar a sa realitat confusa. Per simplificar tot i comunicar es cau en prejudicis en generalitzar o usar ambigüetats. En cercar coincidències, similituts, categoritzar, classificar cal ser també àgil per a casos particulars, per sa diversitat. Uns llenguatges usen paraules i noms molt llargs o complexos, o amb molts condicionants, sigles, i es tornen un poc com algoritmes. Sa evolució des llenguatge i usos generals i tècnics complica coordinar tot, o no caure en polisèmies i sinonímies. Caldria fer un refrit descomunal en segons què 🙂

    1. Suposo que depenent del que ens interessi caldrà complicar més les classificacions o assumir incerteses i tirar endavant només amb classificacions poc precises però pràctiques. L’important és saber quan toca aplicar-ne una o altra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *