Vida a Venus?

Si al sistema solar hi ha un infern, aquest és Venus. Les seves dimensions s’assemblen a les de la Terra, de manera que si un dia hi anéssim, la gravetat no seria un problema, però les similituds acaben aquí. La temperatura a la superfície supera els 450 °C i la pressió atmosfèrica és de més de noranta atmosferes. El motiu de tot això és un efecte hivernacle monstruós, ja que la seva atmosfera és feta sobretot, de CO₂. Hi fa tanta calor i l’atmosfera és tan densa que la pluja que cau de manera constant no arriba a la superfície i s’evapora abans d’arribar a terra. Una sort, ja que la concentració d’àcid sulfúric que conté la pluja fa que el concepte “pluja àcida” deixi de ser metafòric.

I tot i així, potser Venus serà el primer indret on tindrem senyals de vida extraterrestre.

La clau és que aquesta suposada vida (microbiana, amb tota probabilitat) no estaria arran de terra sinó per l’atmosfera. A uns cinquanta quilòmetres d’altura. Allà la temperatura ja és més raonable, d’entre trenta i setanta graus i la pressió atmosfèrica és similar a la que tenim per aquí. Podem imaginar uns microbis que visquin flotant en aquella atmosfera de manera similar a com el plàncton es mou pel nostre mar.

Tot això era purament especulatiu fins ahir, quan es va anunciar la detecció de fosfà en l’atmosfera de Venus. El fosfà és un gas, molt inflamable, que apareix a la natura per descomposició de la matèria orgànica. És un dels que s’han considerat biomarcadors, ja que, teòricament, uns organismes que visquessin en un indret sense oxigen alliberarien quantitats importants de fosfà. A la Terra tenim organismes d’aquests, que viuen en surgències volcàniques i que en lloc de fotosíntesi, viuen de fer quimiosíntesi, aprofitant el sofre de manera similar a la que nosaltres fem servir l’oxigen. L’oxigen els mata, però un ambient amb àcid sulfúric i altres compostos de sofre és un paradís per aquests microbis. L’atmosfera de Venus és realment molt àcida pels estàndards terrestres, però qui sap com hauria evolucionat una hipotètica vida a Venus.

Quan els investigadors van detectar el senyal del fosfà a l’atmosfera de venus, primer que res van fer que un altre grup, amb un altre telescopi confirmés la troballa. Tot seguit, amb la doble confirmació, van dedicar-se a buscar orígens possibles d’aquest fosfà que expliquessin la seva presència sense necessitat de recórrer a un microbi que l’anés generant. I aquí és on no se n’han sortit.

En aquest punt hi ha qui esgrimeix la frase de Sherlock Holmes “un cop has eliminat l’impossible, el que quedi, per improbable que sigui, ha de ser la veritat”. La frase sempre m’ha semblat una ximpleria, ja que mai no es poden eliminar totes les possibilitats. Només les que et passin pel cap. Per això, el que vénen a dir és: hem trobat un senyal que només sabem explicar com a rastre de microorganismes. Si a algú se li acut una altra explicació, estarem encantats de sentir-la.

De manera que no. Encara no podem dir que hem trobat vida a Venus. El que hem trobat és una cosa que esperaries trobar si hi hagués vida. No és exactament el mateix, però quan busques vida extraterrestre, això és el primer que esperes trobar.

El que ara tocaria és buscar més biomarcadors. Un senyal pot ser causat per mil coses que ni imaginem, però si en trobéssim més, la hipòtesi de la vida venèria guanyaria molt de pes. També caldria descartar que no sigui resultat d’una contaminació causada per les sondes soviètiques que hi van enviar a finals de segle passat. Algunes es van quedar justament per la capa de núvols. Una possibilitat improbable, però amb els microorganismes mai vas prou amb compte.

I si es confirmés, serà interessant des del punt de vista de l’exploració espacial. Per descomptat caldria anar a buscar mostres, però els viatges als planetes interiors resulten molt més complicats que anar cap enfora. El camp gravitatori del Sol complica molt les coses. Però, qui sap! Amb un incentiu com aquest, igual és una bona empenta per l’exploració espacial.

7 thoughts on “Vida a Venus?

  1. Si ho entenc bé, algun compost de fòsfor (quin?) actuaria com a acceptor d’electrons i es generaria fosfà?. Des de la total ignorància: Per què pensen que això és un procés biològic?. En les condicions reductores de l’atmosfera de Venus, no podria tractar-se d’un procés espontani, exergònic?

  2. Futurama total! I dirigibles venusians amb arts de pesca, com de bou, arrastrant?
    Compri sea monkeys aeris venusians!
    Ideal per aquaris fosforescents!
    100% nanoplàstic free krill oil
    : – D

  3. Una notícia interessant, ara a veure com acaba tot. Si és confirmés (i no fossin microbis russos, que ves a saber…) ja tindria conya haver-se posat a mirar a distàncies d’anys llum buscant vida i trobar-la al costat de casa.

    Només espero que si de debò es pogués confirmar no es posin aquest 2020 a investigar-la, que anant com va l’any a saber per on ens sortiria la cosa…

  4. Fa uns 3900 milions d’anys, quan els planetes ja en tenien uns 500, la Terra, Venus i Mart tenien, molt probablement llacs o oceans d’aigua. Aleshores es va produir un fenomen entre Júpiter i Saturn que va desestabilitzar una quantitat enorme d’asteroides que, en una gran majoria van acabar xocant contra els planetes, expulsats del sistema solar o situats en òrbites molt llunyanes. Els que ens podien afectar van ser els que van xocar contra la Terra, Venus i Mart, alguns de desenes o centenars de quilòmetres de diàmetre, amb energies suficients com per enviar, de rebot, grans quantitats de material superficial dels planetes a l’espai.
    Si en un d’aquests tres planetes hi havia alguna mena de vida, aquests residus, en forma de meteorits, podien portar en forma de meteorits, o microorganismes, que difícilment sobreviurien a les condicions espacial, o molècules orgàniques, que sí podrien sobreviure. Si alguna d’aquestes molècules era autoreplicant, com podria ser algun precursor de l’ARN, ja tenim un sistema de transmissió de la vida als altres dos planetes. Mancaria que el meteorit i alguna de les seves molècules clau sobrevisqués al l’impacte «d’arribada». Tot aquest procés es considera factible i no especialment improbable. Si, molt condicionada que en aquella època hi hagués vida o «previda» en algun dels tres planetes.
    És per això, que si realment es troba vida a Venus, apostaria per similituds químiques amb la que tenim aquí.
    Val a dir que la possibilitat que algun fragment viable acabés a la zona de Júpiter, Saturn o els seus satèl·lits hagues estat milers de vegades inferior, per motius de mecànica astronòmica, que entre els planetes interns.

    [[Panerot]]: a aquella altura de l’atmosfera de Venus, les condicions són fortament oxidants degut a les gotetes d’àcid sulfúric en suspensió. Per això és estrany trobar-hi fosfà, tot el contrari que a Júpiter on ja fa molts anys que se’n va trobar a l’atmosfera mitjançant espectroscòpia òptica. Allà l’atmosfera majoritàriament d’hidrogen és fortament reductora i explica la presència de fosfà, i també d’amoníac o sulfur d’hidrogen.

    1. Uau, doncs igual… I amb molta sort entendria pq es ctenòfors, ses nous de mar, son tan rarots. Que amb mooolta sort venguin de pòlips venusians enfonyats dins meteorits.
      Bueno, sinó, almanco bacteris o fongs que ens guien zombis cap a efecte hivernacle… ; – 0
      Inspira imaginació, que segons què sigui vingut de forma similar a novela Héctor Servadac. On Formentera viatjà per s’espai, i Juli Verne s’inspirà.
      Formentera manté molt bé sa vida, i som gent sanota, esteim acostumats a un poc d’aillament.,. ; – ) Una volta cap a Venus i tornar no és res comparat amb sa doble insularitat en s’hivern ; – )

      1. Més val que a Formntera no li passi el que va escriure Verne: Servadac, escrit a l’inrevés, és «cadavres».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *