Una de les característiques dels científics és l’obsessió per la precisió. No només en les dades i les mesures, sinó també en el llenguatge. Els dobles sentits, les metàfores, les coses que es donen per suposades i un grapat de figures retòriques més, fan que el llenguatge flueixi i les converses siguin agradables. Per desgràcia, també porten ocasionalment a confusions i malentesos. Per evitar-ho, el llenguatge científic és àrid i avorrit, però precís.

És clar, quan es vol transmetre la ciència a la gent “normal”, cal fer el salt cap a un llenguatge més amable, però molt més confús. I si ens hi fixem, ens adonarem de quantes vegades parlem de coses que en realitat no entenem. El més curiós és que no som del tot conscients que no sabem exactament de què estem parlant i, encara més, no ens amoïna gens!

És ja motiu de riure el tipus d’unitats de mesura que es fan servir, sobretot en els mitjans de comunicació. La superfície es mesura en “camps de futbol” i el pes en “elefants”. Per quantitats petites a la cuina apliquem els “pessics” i per la mida en general es fan servir els “boeing 747” i també les “balenes blaves”. Però sincerament… algú ha vist una balena blava real i sap exactament com de gran és? Estem segurs sobre la idea que tenim de quant pesa, realment, un elefant? Pel que fa als camps de futbol… si fem cas de la sèrie Oliver i Benji, les seves dimensions poden ser descomunals! I això dels pessics de sal… ostres, que hi ha pessics i pessics!

Una altra entitat misteriosa, que fan servir sovint els metges, és la “vida normal”. Si et diuen que ja pots fer vida normal tots ho prenem com una bona notícia, però què és exactament una vida normal? Per alguns és tornar a seure davant de l’ordinador i afartar-se de patates fregides, mentre que per altres consisteix a preparar-se per el següent triatló olímpic. Potser els metges tenen al cap un tipus de vida estàndard sense dèficits ni excessos, però aquests conceptes generals s’enfonsen quan passem a aplicar-los a casos concrets.

El problema és que tots tenim clar que és la nostra vida normal i tendim a generalitzar-ho. Per desgràcia, aquesta generalització no es pot fer en molts temes, especialment els relacionats amb la salut. Quan es desenvolupa un nou medicament cal saber si serveix per tothom que faci “vida normal”, i això inclou un enorme ventall de situacions. Diferents edats, sexes, pesos, ètnies, malalties de base, dietes, condicions ambientals, nivells d’estrès, activitat física… Què considerem un ésser humà normal? Estadísticament suposo que l’humà estàndard seria una dona oriental de mitjana edat. No és el que habitualment apareix als llibres de text, però no entenc el motiu perquè no sigui així, ja que comparativament deu ser la condició més freqüent entre els humans.

Potser per això el llenguatge poc precís que fem servir habitualment és superior al suposadament més específic que intenten aplicar els científics. La complexitat del món real resulta impossible d’acotar en conceptes prou precisos que alhora incloguin totes les situacions. Al final surt més a compte acceptar un cert grau de generalització i anar fent.