Sobtadament les xarxes socials s’han omplert d’experts en epidèmies, mesures de contenció, comportament dels virus i capacitats del sistema sanitari. L’únic que cal és donar per fet que els entesos no en tenen ni idea. Una mica d’imaginació, un full Excel i ja podem començar a cridar que el món s’acaba, que morirem tots i que les autoritats no fan el que cal fer. Estan sortint cunyats de sota les pedres que l’únic que fan és sembrar inquietud. És veritat que tots estem aprenent un munt de coses sobre el món dels virus i les epidèmies, però tampoc cal exagerar.

De manera que valdria la pena assenyalar alguns conceptes, abans de posar-nos a cridar com gallines davant d’una guineu. El primer detall és que val la pena escoltar i fer cas als epidemiòlegs i als viròlegs. La resta, el millor que podem fer és mostrar una mica d’humilitat. Podem opinar, raonar i especular, però sense oblidar que ser economista o matemàtic no ens converteix en autoritats sobre el tema. No; ser pneumòleg tampoc, igual que l’opinió dels epidemiòlegs no té massa valor si es tracta de decidir com operar un pulmó.

L’argument estrella d’aquests dies ha sigut la corba exponencial. El raonament que han aplicat és simple: Si avui hi ha un infectat, demà dos, demà passat quatre i l’altre vuit…. vol dir que en dues setmanes seran, setze mil i en un mes seran milions! Arg! Que fan les autoritats que no prenen mesures draconianes per aturar l’imminent cataclisme?

Però això dels creixements exponencials mantinguts és erroni per molts motius. El més important és que a la natura, a la vida real, les corbes exponencials no es mantenen indefinidament. L’expansió dels virus sempre tendeix a créixer ràpidament al principi, per anar afluixant fins que arriba a un màxim i va decaient lentament després. Passa amb la grip, amb l’ebola i amb gairebé totes les epidèmies. El que cal esbrinar és en quin moment passarà això i quines mesures es poden anar prenent per modular la forma de la corba de la manera que ens sigui més favorable. Cada país ho està enfocant a la seva manera, amb més o menys encert depenent dels recursos, la cultura, les condicions socials i ambientals i la qualitat del seu sistema de salut. Aquestes diferències fan que moltes comparacions siguin enganyoses. En tot cas, els propers dies o setmanes ens mostraran la tendència real i l’eficàcia de les mesures que es vagin prenent.

També cal tenir present que una epidèmia no és una cosa homogènia, de manera que cal anar responent sobre la marxa. Si avui hi ha un brot important a Madrid, pot no tenir massa sentit tancar les universitats a Girona. Però ves a saber com anirà demà. Les accions s’han d’aplicar al lloc i al moment oportú si volem que siguin útils.

Al final s’ha de prendre amb calma. Previnguts, però no paranoics. L’epidèmia anirà a l’alça i probablement molts de nosaltres acabarem passant la COVID-19, ens estarem uns dies a casa, ens curarem, quedarem immunitzats i seguirem endavant. No ens infectarem tots, ja que tampoc passem tots la grip cada any. I certament la taxa de mortalitat de la COVID-19 és més alta que la de la grip, de manera que cal vigilar especialment la població de risc, però també cal tenir clar que no estem parlant de l’ebola ni de la pesta.

A hores d’ara tothom ja deu tenir clar que les mesures que s’han de prendre són perquè l’anem passant de manera esglaonada, de manera que el sistema sanitari pugui absorbir els casos en què realment calgui anar a l’hospital. I que des del punt de vista personal, no calen ni mascaretes, ni gels, ni romanços. Rentar mans amb sabó és el més pràctic, de llarg.

I, per cert, no oblidem que, amb tota certesa, d’aquí a uns anys hi haurà un altre coronavirus que causarà un altre COVID-XX. Hi ha virus per tot arreu i ocasionalment algun fa el salt entre espècies i ens munta una epidèmia. La natura ens recorda com és el món en què vivim.