Hi ha decisions sobre les bones costums i la moral que no deixen de sorprendre. Es veu que les noves normes de “bona conducta” del Facebook especifiquen el que es pot i no es pot penjar. N’hi ha per tots els gustos, però el que m’ha fet gràcia és que es permeten imatges de tots els fluids corporals excepte el semen. Això s’aplica sempre que no aparegui a la imatge un humà generant el fluid (per evitar el ciberbullying).

L’interessant és la excepció del semen. No serà només perquè sigui desagradable ja que segons aquesta norma podem posar fotos de vomitades, diarrees, fluxos menstruals i qualsevol altre fluid que surti per qualsevol altre indret del cos. Amb tota probabilitat la majoria serien imatges desagradables, i moltes ho seran tant o més que les de semen.

Però malgrat que els de facebook tinguin una especial aversió al semen i que en general sempre es fa servir per fer conyes i bromes, resulta que és un fluid amb uns quants aspectes força interessants. L’estudi de la seva composició i característiques ha anat força paral·lel al dels mètodes de fecundació artificial (per humans o, sobretot, per bestiar) ja que de la seva qualitat en depèn l’èxit en la fecundació.

La imatge que en tenim de la reproducció és la d’uns espermatozoides movent la cua esforçadament per anar guanyant terreny camí de l’òvul que han de fecundar. El que no tenim en compte habitualment és l’ambient que es trobaran els espermatozoides quan es queden dipositats a la vagina. El problema és que la vagina podria ser una font d’entrada per microorganismes patògens de tot tipus; especialment bacteris i fongs. Per tant, hi ha unes condicions força hostils per els organismes unicel·lulars. Especialment un pH força àcid, unes condicions físiques que dificulten el pas per les parets vaginals i un bon tràfic de limfòcits encarregats de matar tot el que tingui pinta de “estrany”.

Per tant cal resoldre un problema complicat ja que  els espermatozoides s’han d’obrir camí en un ambient especialment difícil. Doncs d’això se n’encarrega en bona part el plasma seminal, que és el líquid que queda del semen si retirem els espermatozoides. Per començar s’encarrega de modular el grau d’acidesa del medi ambient. D’això se n’encarreguen, entre altres, unes molècules (poliamines) anomenades espermina i espermidina, que evidentment es van obtenir inicialment d’esperma (n’hi ha dues més anomenades putrescina i cadaverina que probablement es van obtenir d’altres llocs). Són les que fan que el pH es normalitzi i els espermatozoides poden resistir millor ja que envoltats del plasma seminal poden desplaçar-se en un ambient menys àcid. Una altre característica és que el semen modifica la viscositat de les parets vaginals per tal de facilitar el desplaçament dels espermatozoides. Finalment també està carregat dels nutrients que necessitaran els espermatozoides per anar fent camí. El semen té un bon contingut en fructosa, el sucre que permetrà tenir en funcionament la motilitat dels espermatozoides.

I això de la motilitat també té una característica curiosa. El consum energètic que fan els espermatozoides és una barbaritat. De fet, l’únic que fan a la seva curta vida és moure el flagel frenèticament per desplaçar-se endavant i que un dels molts milions generats pugui, en alguna ocasió, arribar fins l’òvul. El cas és que aquest moviment consumeix molta energia i el sistema reproductor dels mascles se les ha empescat per aprofitar-ho molt hàbilment. Si mirem les característiques de l’aparell reproductor masculí veiem que, a més dels testicles on es fan els espermatozoides també hi ha una pròstata i unes quantes glàndules i vesícules seminals que és on es fabrica la major part del plasma seminal. Tantes glàndules diferents sembla una complicació innecessària, però té el seu motiu.

Cada una d’aquestes glàndules genera una part dels components del semen. I el contingut només es barreja al moment d’ejacular. Això fa que la composició del semen sigui lleugerament diferent a l’inici i al final de l’ejaculat. I un dels motius és que una vegada fabricats, els espermatozoides estan quietets, estalviant forces fins que no té lloc l’ejaculació. Només quan es barregin els diferents elements del semen serà quan ells interpretin que cal començar la cursa. Aleshores es trobaran amb prou fructosa per mantenir la maquinària metabòlica a tot rendiment, envoltats d’un fluid que els protegeix de l’acidesa de l’ambient vaginal i amb un grapat d’estratègies metabòliques que els facilitaran una mica les coses.

Recordo un anunci on es deia que tots podíem considerar-nos uns triomfadors ja que inicialment érem (al menys en un 50%) un espermatozoide que va guanyar una cursa impossible contra milions i milions de contrincants. Però cal no oblidar que per fer-ho va comptar amb l’ajuda inestimable del plasma seminal.