Una cosa sorprenent és que el sistema digestiu normalment no ens dóna massa problemes. Però n’hauria de donar, perquè el budell treballa en un equilibri d’allò més delicat. Enlloc de l’organisme hi ha mes bacteris que al budell. Les seves parets interiors estan farcides de la nostra flora bacteriana particular. Uns bacteris que ens són útils, que ajuden a completar la digestió, que generen vitamines que podem aprofitar i que eviten que altres bacteris més patògens ens colonitzin. Però que no deixen de ser grapats de microbis.

Això és un problema pel nostre sistema immunitari. La paret del budell ha de permetre el pas dels nutrients i de l’aigua, però no dels bacteris. Si algun intenta creuar, cal eliminar-lo. Però tampoc ens podem passar, perquè els necessitem aquells bacteris. De manera que cal establir un equilibri amb prou defenses a un costat de la paret intestinal, però relativament permissius a l’altre. No és gens fàcil i de vegades aquests equilibris es trenquen.

Aleshores apareix una malaltia ben emprenyadora. De fet, són unes quantes malalties que s’agrupen sota el nom genèric de “malaltia inflamatòria intestinal”. D’aquest grup, les més conegudes són la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn. En els dos cassos és característic un procés inflamatori a les parets del budell, però amb algunes diferències. Per exemple, el Crohn pot afectar qualsevol zona del budell, mentre que la colitis ho fa preferentment a la zona final (el colon). La inflamació tampoc és exactament igual. En la colitis s’inflama la part interior del budell, mentre que en el Crohn queda afectada tota la paret, per dins i per fora.

A la pràctica els pacients tenen mal de panxa, diarrees i femta mucosa o amb sang. Una situació molt emprenyadora que va per brots més o menys freqüents. El problema és que no en tenim clara la causa  i, encara que es poden anar controlant els brots, curar-la del tot no sabem com fer-ho.

De fet, la inflamació és un mecanisme de l’organisme per defensar-se dels bacteris. Com si diguéssim, la primera línia de defensa del sistema immunitari. Un grup de glòbuls blancs que van a la zona on hi ha bacteris i segreguen productes tòxics per matar-los. La inflamació és un sistema de defensa poc subtil, però ràpid i eficient.

Com que en la malaltia inflamatòria intestinal hi ha una inflamació, el que es fa és mirar de frenar-la quan apareix un brot. Antiinflamatoris de diferents tipus poden ser útils per mantenir la malaltia controlada de manera que els brots siguin menys intensos i menys freqüents, però no curen el problema. En realitat el problema és que no coneixem la causa del problema. No s’ha pogut relacionar amb factors ambientals o genètics (tot i que deuen ser-hi). Es va pensar si algun tipus particular de bacteris podia causar-la, però tampoc se n’ha identificat cap d’especial en aquests pacients.

Durant uns anys es van tenir grans esperances en modificar la flora bacteriana del budell, pensant que potser amb uns altres bacteris els brots no es desencadenarien. Eren els que s’anomenaven “probiòtics”. Inicialment van obtenir-se alguns resultats esperançadors, però al final la cosa no va acabar de funcionar. Encara s’investiga, però ja es busquen altres vies de control.

Una idea va ser controlar les proteïnes que fan servir les cèl·lules inflamatòries per avisar-se entre elles. Si eliminem al missatger, la inflamació no és posa en marxa. Tècnicament va ser complicat, però al final es va aconseguir fabricar anticossos contra aquests missatgers moleculars. I per aquí sembla que la cosa no va malament. És un tractament complicat i car, però que funciona en un bon nombre de pacient encara que (ai!) no en tots.

A sobre, aquesta és una de les típiques malalties en les que els pacients reben tota mena de consells alternatius que van des dels més assenyats fins als més absurds. Però sobretot moltes exageracions. Per exemple, hi ha aliments que poden sentar malament de manera que cal mirar de controlar el que és menja. Però d’una dieta controlada és passa fàcilment a oferir dietes miraculoses per curar la malaltia, i per desgràcia això no existeix.

També és evident que mirar de tenir una actitud positiva i controlar l’estrès fa que el cos en general porti millor situacions com aquesta. El cervell genera endorfines, que no van malament, i disminueix la producció d’hormones que poden augmentar la intensitat dels brots. Ningú negarà la relació que hi ha entre el cervell i la resta del cos. Però només amb el “poder de la ment”, com afirmen alguns,  tampoc es cura la malaltia.

Hi ha situacions que no són tan fàcils. I, és clar, la temptació és gran quan la medicina encara no t’ofereix una solució definitiva i topes amb algú que et diu exactament allò que vols escoltar (per un mòdic preu, òbviament).