Després de les vacances mires enrere els dies en que has viscut a un ritme completament diferent de l’habitual i t’adones que hi ha altres maneres possibles de viure. Jo mateix he estat completament desconnectat durant unes setmanes i el món segueix igual. És una bona cosa recordar que es pot viure sense telèfon, ni Internet, ni res de res. Fins i tot és un plaer recobrar un ritme de vida més tranquil i adonar-te que tampoc som tant importants i que si desapareixes uns dies, doncs no passa res.

Però tot té un preu, i en el meu cas han estat un bon grapat de picades de bestioles que no he pogut identificar. No semblaven mosquits, perquè per allà no n’hi havia gaires, però les picades eren igual d’emprenyadores. I aleshores et preguntes que coi fa que aquests animalets, mosquits, puces, xinxes, aranyes o el que siguin deixin un record tan irritant de la seva picada. Coi! Podrien picar i marxar sense deixar rastre.

Però la picada d’un mosquit és un procés més complex del que sembla. És conegut que qui pica són les femelles, que necessiten més aliment per pondre els ous. Els mascles s’alimenten només de nèctar de flors. Les femelles també, però necessiten un suplement de sucres, proteïnes i ferro quan han de fabricar la posta, de manera que completen la dieta amb l’aliment que extreuen de la sang. I per fer-ho, primer han de localitzar un vas sanguini d’algun mamífer que faci de donant involuntari. Ens localitzen per el CO2 que deixem anar en respirar, per la temperatura corporal i per altres productes que alliberem amb la suor i que tenim a la pell. I una vegada localitzat un vas sanguini proper a la superfície ens claven l’estilet que tenen com a punta de llança del seu aparell xuclador.

Semblaria que la gràcia està en aquest estilet, però en realitat la clau de la picada del mosquit la trobem a la seva saliva. Quan piquen comencen a salivar molt. No se si és que se’ls fa la boca aigua pensant en l’àpat que estan a punt d’endrapar, però segur que és per millorar molt el rendiment de la picada. Quan s’ha estudiat la composició de la saliva dels mosquits s’ha trobat una barreja formidable de dotzenes de productes pensats per fer-nos la guitza.

Per començar tenen anestèsics. Així poden picar més tranquil·lament ja que sovint no ens n’adonem del que està passant fins que és massa tard. També ens inoculen un anticoagulant per evitar agregació de les plaquetes i permetre que la sang que xuclen circuli amb més facilitat. També ens administren proteïnes de la família de les taquiquinines que actuen com vasodilatadors. Així la vena que estan saquejant es dilata, es fa més gran i hi passa més sang. Fins i tot ens injecten enzims com l’amilasa que ja comença a digerir els sucres complexos de manera que els sigui més fàcil absorbir-los i digerir-los. I per acabar de completar el còctel, ens posen alguns immunomoduladors que fan que el sistema inflamatori funcioni una mica desgavellat.

I, és clar, en alguns indrets, determinats tipus de mosquits també injecten paràsits, virus i tota mena de patògens que han fet dels mosquits i de la resta d’insectes picadors uns dels principals vectors de malalties del planeta. Per això, moltes vegades el millor per controlar una malaltia és controlar els mosquits que la propaguen.

En tot cas, ara em puc mirar les picades, que per sort ja no piquen, i pensar en la sofisticada guerra química que ha tingut lloc sobre la meva pell. És una d’aquelles coses que encara que et rebentin, no pots deixar d’admirar una mica.