Aquests dies fa força fred, i si ets calb, la sensació de fred encara és més notable, de manera que m’he decidit i he anat a comprar-me una gorra. La gràcia és que fins i tot quan ja has trobat el que buscaves, és entretengut anar-te provant tota mena de barrets. No m’hi vaig resistir i va ser divertit fins que, inesperadament, en vaig trobar un que realment m’agradava. El problema és que quan un és més aviat tímid, el que intenta és no destacar massa. I en una època en que els barrets no s’estilen, portar-ne un és justament una manera de fer-se notar.
Però de vegades et dius “… què dimonis!”. Total, que a més de la gorra discreta, també tinc un barret fantàstic. No és exactament el d’Indiana Jones, però hi té una certa retirada (si! Soc friki. Que passa?). Ara només em falta reunir prou decisió com per portar-lo pel carrer. Mentrestant, me l’he mirat i m’he preguntat de quin coi de material es fan els barrets. Perquè és una mena de fibra que no sembla teixida.
La resposta és que es fan amb feltre, però això no em treu el dubte. Que és i com es fa el feltre? La veritat és que ho ignorava tot del feltre tret que es fa servir molt per treballs manuals. I buscant coses del feltre he descobert que és un dels materials que els humans hem fet servir des de la més remota antiguitat. I avui en dia encara hi ha tribus nòmades que fan les seves tendes amb feltre.
El material per fer feltre és la llana. I realment no està teixit. No hi ha fibres en una direcció tramades amb altres perpendiculars. Estrictament és un aglomerat. La clau està en l’estructura microscòpica de les fibres de llana. Aquestes tenen un nucli fet de queratina, però a la superfície presenten una coberta feta d’una mena d’escates disposades com les teules de les cases. Per enfeltrar la llana es tracta, bàsicament, d’humitejar-la, d’escalfar-la i d’esclafar-la. Amb la humitat i la calor s’aconsegueix que les fibres de la llana s’estirin i s’obrin, i amb l’esclafada es tracta de fer que s’enredin entre elles.
Amb tot això s’aconsegueix una mena de pasta feta de fibres de llana embolicades. És un material encara no gaire resistent perquè les unions entre fibres són relativament febles. Però aleshores arriba l’hora de donar-li resistència tractant la pasta amb productes químics que canviïn el pH i que fan que les escates de les fibres de la llana s’obrin. Al mateix temps es premsen i es remenen de manera que els escates s’enganxin entre elles. La gracia és que una vegada unides ja costa moltíssim que es puguin separar. A més, quan després s’assequen el teixit s’encongeix una mica i la trama queda encara més sòlidament unida.
En realitat hi ha moltes més operacions per aconseguir el feltre final. Es neteja, s’engreixa, es tenyeix i es modifica amb unes tècniques que han anat millorant molt des dels temps de la prehistòria. Però el resultat final és aquest material amb el que es pot fabricar des de tendes de campanya fins a manualitats, passant pels barrets. Tot gràcies a l’aprofitament de les propietats microscòpiques de les fibres de llana.
Si anar a comprar un simple barret et fa pensar tant, anar amb tu de rebaixes ha de ser força entretingut ! 🙂
Segons l’oratge, dimecres nit i dijous al matí tindràs forces raons per sortir amb el teu barret nou pel carrer.
Interessant això del feltre, poc que hi havia pensat mai tampoc. Per cert, amb la teva estructura facial, un barret és la decisió més adequada. Com m’he embolicat per dir-te que no hi pateixis, que faràs molta patxoca ^^
Jo camina bastant per les pistes i sendes del meu entorn i tan d’estiu com d’hivern, sempre porte un barret. A l’estiu un de roba normal (més fresc per mi) i a l’hivern un de gore-tex (més calent i si plou no em mulle el cap)
També en tinc un de feltre de mudar per als dies de fred. A la dependenta li vaig dir en vull un que siga impermeable i que es puga enrotllar i guardar a la bossa sense que es deforme. I quan fa fred va molt bé.
I el barret, a banda de escalfar el cap, també protegeix la vista de la llum solar (quasi tant com les ulleres de sol).
Carquinyol. he he. Això és el que té ser científic. Sempre et fas preguntes. O potser sigui al revés… com que sempre et fas preguntes, acaves fent de científic.
Clidice. En tot cas, amb el fret que fa, aviat em serà igual fer patxoca o fer el ridícul, mentre no se’m geli la closca! 😀
Vicent. Si tot es qüestió d’acostumar-se. Haurè d’anar fent-me a la idea. A més, ara ja tinc una edat com per passar de tot.
Molt interessant, però m’imagino que ja saps que no es fa només de llana, i llavors deuen haver-hi altres fibres amb les mateixes propietats (com ara l’escorça, per exemple). Vaig anar a comprar un barret quan m’estava a Brasil, i me’n van mostrar un fet de feltre de pèl de llebre, el qual era bastant impermeable i anava bé a la bolsa, com el d’en Vicent. Però no era hivern, no tenia fred, i no el vaig comprar – quina llàstima, ja que ara si que m’aniria molt bé!
Richard. En realitat la llana és el material més habitual perquè és dels que s’enfeltra millor. però certament n’hi ha d’altres tipus de pèls. El que fan amb molta freqüencia és mantenir un cert percentatge de llana per ajudar a donar-hi consistència.
A veure, Daniel, si ens fas avinent el dia que t’atreveixis a sortir de casa amb aquest barret! M’encantaria veure’t!
Ara hauries d”escriure un altre article sobre les utilitzacions de nanotubs de carboni en els vestits. La novetat al terreny és que nanotubs es fan formar espontàniament al forn de les Torres Bessones de NY i que es troben als pulmons dels treballadors que hi van anar.
Jo tinc el mateix problema, m’agraden els barrets però em fa vergonya portar-els. A l’estiu ja em poso sovint un de roba (tipus Woody Allen) però em falta donar el pas de posar-me un barret “de veritat”. Per cert, té raó en Vicent: és tant o més important pels ulls com per la closca.
Iliona. igual demà m’hi poso. Que el fred ajuda.
Però no. No penso penjar cap foto 😀
Joan. Nanotubs als pulmons dels treballadors del 11 S? Ostres, potser si que se’n van formar,però amb tot l’amiant i les porqueries que devia haver a l’ambient, els nano-tubs deuen ser un problema molt secundari. Ja ho miraré.
Brian. Quina llauna la timidesa. Amb els anys es va passant, però mai del tot.
Jo fa anys que vaig superar la timidesa social a portar barret i no surto de casa sense portar-ne un.
Si bé els barrets de feltre de llana són força corrents, el feltre més característic del barret és el de pèl de conill (o bé de llebre o castor), que és, per exemple el que s’empra en els famosos Borsalino italians, paradigma del barret clàssic. El procès d’elaboració és molt similar al que descrius, encara que més complex.