Com cada any, ja s’han concedit els premis Ig Nobel. Uns premis que segons els organitzadors, es concedeixen a descobriments que primer fan riure i després fan pensar. Cada any cal recordar aquesta segona part perquè a les notícies només s’acostuma a fer esment de la primera i es comenten com si únicament fossin premis a les investigacions més poca-soltes. Com sempre, si es mira atentament es descobreix moltes vegades (encara que reconec que no sempre) les investigacions si que tenen un sentit.

En tot cas, és un exercici divertit i que fa d’avantsala a l’anunci dels premis Nobel que vindran a continuació. Aquest any no ha baixat el nivell i n’hi ha uns quants de ben curiosos.

El que més m’ha agradat és el de matemàtiques, que l’han compartit un grapat de personatges que ens recorden que cal anar amb compte a l’hora de fer càlculs. Es tracta de la Dorothy Martin, que va predir que el món s’acabaria l’any 1954, en Pat Robertson que ho va predir per l’any 1982, l’Elizabeth Clare que ho va predir pel 1990, en Lee Jang Rim que calculava que tot s’acabaria  el 1992, la Credonia Mwerinde que ho va anunciar pel 1999, i l’infatigable Harold Camping que ho va predir primer per l’any 1994 i després per al 21 d’octubre del 2011 . Potser aquest darrer l’encertarà! I sospito que se n’han deixat alguns, perquè això de predir la fi del món és com una mena de hobby per alguns i, incomprensiblement, n’hi ha que se’ls creuen!

L’IgNobel de fisiologia l’han guanyat per un treball on es demostra que els badalls no s’encomanen entre les tortugues rogenques (Geochelone carbonaria). No és que els investigadors estiguessin particularment amoïnats per l’o

avorriment en les tortugues. Una de les coses que encara no tenen resposta és perquè s’encomanen els badalls, i una manera de començar a entendre el mecanismes és identificar a quines espècies animals els passa i a quines no. Sabem que passa en micos, en gossos i en altres animals amb un grau d’interacció social més o menys important. En aquest estudi les tortugues eren un exemple d’animals amb relacions socials de molt baix nivell. I el fet que en aquest cas no hi ha contagi en els badalls suggereix algun mecanisme relacionat amb coses com l’empatia.

El de medicina l’han concedit a un equip que ha demostrat que es prenen decisions incorrectes amb més freqüència si tens ganes d’orinar. Sembla una ximpleria, però no és irrellevant entendre i valorar quins factors afecten la presa de decisions. En concret volien veure com l’estat del cos (de les vísceres) afectava la capacitat d’autocontrol, és a dir de prendre decisions que portaran beneficis només a llarg termini. Hi ha sistemes al cervell que empenyen a obtenir plaer de manera immediata i que predominen en el comportament dels infants. Però també tenim circuits que permeten controlar aquest instint. La qüestió és quins factors afecten aquest sistema de control, imprescindible per prendre decisions racionals.

El resultat espanta una mica. Potser hauríem de verificar que alguns dels que prenen decisions per sortir de la crisi econòmica han anat a fer pipí abans de començar les reunions i estan confortables amb la resta de vísceres. Es trist, però aquesta mena de treballs ens recorden que les grans decisions que afecten a moltes persones poden dependre de fets d’allò més mundans.

El IgNobel de física també té la seva conya. L’han guanyat per investigar perquè els llançadors de disc es maregen mentre que als llançadors de martell no els passa. Com que moltes vegades els mateixos atletes fan les dues especialitats i en un cas es maregen i en l’altre no, ha de ser un factor relacionat amb el que fan per llençar. Aparentment és molt similar, però han vist que hi ha detalls, com el el punt on fixen els ulls, que són diferents. Amb això es pot millorar la manera de prevenir el mareig en cotxes, avions o altres situacions.

I el del a pau, va ser notícia fa poc. L’ha guanyat l’alcalde de Vilnius per verificar que esclafar amb un vehicle blindat els cotxes de luxe és un bon sistema per combatre la tendència que tenen a estacionar de manera il·legal. Potser no està bé, però algunes vegades he vist cotxes aparcats de manera que tocaven la pera a tothom i m’hauria agradat que algú apliqués els sistemes de l’alcalde de Vilnius.

De premis n’hi ha més. Val la pena donar una ullada a la llista. I no oblideu pensar-hi una mica després de riure!

Però deixeu-me fer un apunt final que he trobat gràcies a l’amic Peretó. Tots sabem que els discursos del personal acostumen a allargar-se molt i a fer-se una mica pesadets. Doncs a la cerimònia dels IgNobel han trobat la manera de fer callar als guardonats quan s’allarguen massa. Un sistema que combina l’eficàcia i el bon humor. Simplement els posen una nena de vuit anys al costat que va repetint “si us plau, para ja. M’estic avorrint!!“. No ho creieu? Dubteu de l’eficàcia? Mireu-ho aquí. (A més d’un polític li haurien d’aplicar aquest sistema)