Hi ha un refrany que diu que l’herba del camp del veí sempre es mes verda que la nostra. Una bona manera d’expressar la percepció generalitzada que el que tenen els altres sempre és millor que el que tenim nosaltres. En realitat, quan coneixes als “altres” descobreixes fàcilment que ells pensen exactament el mateix i pensen  que és l’herba del nostre camp la que sembla millor i més verda. No som gaire racionals els humans.

Aquesta percepció deu estar a l’arrel de la fascinació per la medicina tradicional xinesa. Hi ha gent que la defensa com una font nova de coneixements que els occidentals hem ignorat durant massa temps. Diuen que en podem aprendre molt de la seva cultura mil·lenària i que és una bona alternativa a una medicina occidental massa deshumanitzada.

Potser, però la pregunta és… perquè la xinesa? Perquè no la medicina tradicional africana, la maia, la polinèsia o la hindú? I ben mirat, que té de dolent la nostra medicina tradicional? Després de tot, tampoc són tan diferents. Al llarg dels segles els humans hem mirat d’aprofitar el que la natura oferia, especialment les plantes, per mirar de curar-nos. I mentrestant hem anat bastint teories que ens permetien explicar, amb més o menys encert, els fenòmens que tenien lloc al voltant del cos i de les malalties.

La medicina tradicional xinesa fa servir els vegetals disponibles per trobar-hi aplicacions remeieres. És el mateix que s’ha fet a Europa durant segles. Moltes de les plantes eren diferents, però quan es miren els mecanismes d’acció veiem que són més similars del que sembla. Un ancià mestre xinés preparant un zhen wu tang està fent el mateix que un vell herbolari bullint un matoll de llorer, romaní i cua de cavall, però es té la percepció que l’oriental ha de ser més eficient. Els productes amb noms desconeguts sempre curen més. Curiós, ja que si analitzem els registres històrics sobre malalties o esperança de vida, tampoc hi havia tanta diferència.

Entendre les plantes, descobrir que tenien propietats i quina era la millor manera d’aprofitar-les per guarir va ser un gran punt de partida per la medicina. Per desgràcia era limitat. Les plantes tenen molts tipus de productes però generalment estan en baixa concentració i barrejats amb altres que no interessen. La cosa va començar a millorar, i molt, quan vàrem aprendre a identificar les molècules, a concentrar-les, modificar-les i administrar-les amb més eficiència. La medicina tradicional occidental és la base de la majoria de fàrmacs que tenim. Ara el que es fa és explorar les plantes emprades en la medicina tradicional xinesa per, de nou, identificar molècules, purificar-les, modificar-les i administrar-les amb més eficiència. No sembla gaire entenedor la dèria per aplicar-la a la manera tradicional quan ho podem fer molt millor.

Pel que fa a les explicacions de com funciona el cos, la tradició xinesa fa servir teories com la dels cinc elements o Wu Xing. Aquests elements són fusta, metall, aigua, foc i terra. Molt similar a la teoria dels quatre elements d’Empèdocles. En aquest cas eren terra, aigua, aire i foc. En les dues tradicions s’adjudiquen propietats als elements i s’expliquen els fenòmens que s’observen en funció de com interactuen aquests elements. La occidental va quedar obsoleta i superada per teories que explicaven millor els fets de la natura, però sembla que hi ha qui encara li fa gràcia la xinesa ja que… bé, que és xinesa.

Altres teories son la famosa del yin/yang o la del flux d’energia Qi. Per les nostres contrades vam tenir la teoria dels humors, que va resistir molts segles. Totes tenen sentit comú, servien per explicar fenòmens observables, van tenir molts seguidors i van tenir el gran mèrit de ser la millor teoria en algun moment de la història… però mida que hem anat aprenent més i més coses sobre biologia, fisiologia, microbiologia i similars hem vist que totes estan equivocades. No és greu. La majoria de les teories que fem servir actualment també seran superades per teories millors en un futur.

Potser algun dia poden curar la cirrosi o la diabetis. Aleshores ja no caldrà fer trasplantaments d’òrgans i la qualitat de vida de les persones millorarà molt. Seria molt sorprenent que algú defensés continuar amb la “medicina tradicional dels trasplantaments”, basada en antics coneixements del segle XX. Però segur que hi haurà qui ho farà. I si és fent servir una tècnica quirúrgica xinesa, encara millor.

I és que ho volem tot, però hem d’entendre que si ens limitem a medicines tradicionals haurem d’acceptar les malalties tradicionals i les taxes de mortalitat tradicionals.