Fer exercici és una bona cosa. Naturalment, exercici moderat, sense exagerar, sense obsessionar-se; que hi ha qui passa d’un extrem a l’altre i resulta igual de dolent no moure’s del sofà que forçar la màquina corporal fins l’extrem. L’activitat física és bona per mantenir en condicions el sistema cardiovascular, el to muscular i el metabolisme en general. També ajuda a cremar els excessos de calories que acostumem a ingerir els humans.

Però, tot i que els beneficis de l’exercici moderat no es posaven en dubte, estava molt menys clar el mecanisme fi que hi havia al darrera. Ens aprimem perquè cremem calories al fer exercici, però la veritat és que quan es calculen les calories reals consumides, ens trobàvem que tampoc n’hi havia per tant. I normalment, el que fas és obrir la gana, de manera que després de pujar una muntanya o córrer una cursa, les calories consumides es recuperen molt ràpidament.

Per fa poc sembla que s’ha fet una mica de llum en tot plegat. I la clau està en la irisina, una hormona de la que segurament en sentirem a parlar força.

El que han vist és que quan les cèl·lules musculars treballen activament, és a dir quan fan contraccions i relaxacions, comencen a fabricar una sèrie de proteïnes noves. I una d’elles és aquesta irisina que actua com una hormona, és a dir, la sintetitzen les cèl·lules musculars i l’alliberen a la circulació sanguínia de manera que pot viatjar fins a les zones del cos que tenen greix.

El greix, és a dir el teixit adipós, està fet per unes cèl·lules que anomenem adipòcits i que serveixen sobretot per emmagatzemar greixos. Però hi ha un altre tipus de greix que anomenem teixit adipós marró (una vegada en vaig parlar) que el que fa és cremar greixos per generar calor. La seva funció bàsicament és mantenir la temperatura corporal i cremar els excessos de calories contingudes en el cos. Aquest teixit adipós marró està situat sobretot a l’esquena, entre les espatlles. Es nota molt en els nens petits. Si un nadó té febre no li toqueu el front, toqueu-li l’esquena i sabreu el que és generar calor.

Doncs la irisina el que fa és que els adipòcits normals es transformin en adipòcits marrons. De manera que cèl·lules que servien per acumular greix passen a encarregar-se de consumir greix i generar calor. Això pot resoldre el misteri de com ho feia l’exercici per aprimar. Perquè de nou: amb el consum de calories només s’explicava una part dels efectes de l’exercici.

Per cert, en alguns indrets es pot llegir que el que fa és transformar greix dolent en greix bo. Una definició incorrecta. El greix no és dolent ni bo. El que és dolent és l’excés de greix, com és dolent l’excés de qualsevol cosa. I sense adipòcits tampoc podríem viure.

En tot cas, aquesta descoberta permetrà una bona dosi de campanyes publicitàries, però si algú es pensa que amb una pastilla d’irisina n’hi ha prou per simular els efectes de l’exercici sense cansar-se, segur que s’equivoca. L’exercici fa molt més que generar irisina. Per exemple, la fantàstica sensació generada per les endorfines no s’aconsegueix amb irisina. I tots els efectes psicològics de l’exercici tampoc es poden empaquetar dins una pastilleta.

De totes maneres, m’hi jugo el que vulgueu en que aviat hi haurà productes amb irisina, inductors de la irisina, pomades amb irisina i fins i tot polseres energètiques que estimularan l’activitat “irisinérgica”.