És fantàstica la capacitat dels humans per atribuir valors morals a qualsevol cosa. Sembla que tenim un cervell dissenyat per agrupar el que sigui en dos categories: “bons” i “dolents”. Si mirem els personatges dels contes o de les pel·lícules, la divisió és categòrica. I quan trobem personatges ambivalents (més reals, tot sigui dit) no deixen d’incomodar-nos. Els posem a la categoria de bons o de dolents?
Això ho apliquem a altres àmbits. Els equips de futbol, els partits polítics, els personatges públics, les obres que fa l’ajuntament,… Curiosament, també tenim idees clares sobre el món animal. Els cavalls acostumen a ser bons, les hienes sempre són dolentes. Els dofins bons, els cocodrils dolents. Els esquirols bons, les serps dolentes. Les papallones bones, les aranyes dolentes. Semblaria que parlem de coses com “útil”, “perillós” o “bonic”, i segurament aquests conceptes estan en l’arrel del pensament, però al final els etiquetem amb una categoria moral. Realment sospitem que les hienes són dolentes, traïdores, fan pudor i tenen mala llet. Però en realitat, que en sabem realment de la vida de les hienes?
El més curiós és que també ho apliquem a conceptes més abstractes. I en aquest aspecte, un dels que s’emporta la palma és el concepte de “natural”. La idea que si una cosa és natural vol dir que és bona està tan estesa que fins i tot s’ha descrit la “fal·làcia naturalista”. Una fal·làcia és un argument aparentment vàlid, però que en realitat no ho és. Doncs la fal·làcia naturalista és la que atribueix virtuts ètiques inherentment bones a coses només pel fet de ser naturals.
Aquest argument s’aplica moltes vegades en temes on les conviccions són profundes malgrat que no tinguin arguments per justificar-les. Moltes vegades es diu que la homosexualitat és antinatural. El fet de titllar-la d’antinatural ja porta implícita l’etiqueta de “dolent”. L’argument és doblement erroni ja que en realitat la homosexualitat si que existeix en la natura i el fet de ser natural no implica que sigui bo. Una cosa similar passa amb els aliments o els medicaments. Com més naturals siguin, millor han d’anar.
El curiós d’aquest argument és que no s’aguanta per enlloc. A la natura hi podem trobar l’infanticidi, la violació, l’assassinat, el robatori, el genocidi, l’enverinament, la guerra química, les epidèmies, la mort prematura, l’esclavitud o el parasitisme.
En canvi, la música, la pintura, les tècniques per conservar aliments, els vestits, els antibiòtics, els medis de transport, el matrimoni o les religions són invents humans completament artificials. Renoi! Si fins i tot el concepte de “ètica” és un invent artificial!
Aquesta mena de fal·làcies són en bona part conseqüència del desconeixement sobre el funcionament de la natura i d’una visió romàntica que ens inculquen de petits. Això, junt amb la infinita capacitat dels humans per fixar-nos en el que ens interessa i ignorar el que no ens agrada genera fal·làcies com la naturalista, que després la publicitat explota àmpliament.
De vegades semblem una mica masoquistes i volem treure mèrit a tot el que la humanitat ha aconseguit. Per descomptat hem fet moltes bestieses, hem creat monstres i ens comportem de maneres absurdes, però també ens hem anat fent una mica més savis i hem aconseguit un domini sobre el món que ens envolta que no mereix un menyspreu tan indiscriminat.
Això ho dius perquè els científics en biotecnologia teniu etiqueta de ‘dolents’ amb majúscules i negretes !!!! ;P
Els ANTIbiòtics són un bon exemple d’un producte antinatural que mai hem d’usar. És molt més natural morir de qualsevol infecció…
Ho fem molt sovint: tenim “bons” i “dolents” i quan trobem personatges ambivalents que no sabem on posar, sovint acaben sent “dolents”; potser per allò de “si no estàs amb mi, estàs contra mi”.
No sé si tenim un cervell dissenyat per treballar només amb dues categories, però segurament ens és més fàcil i ens sentim més segurs
Sí! L’altre dia pensava que, anant pel bosc de petita, tocava totes les plantes, ens assèiem a terra, menjàvem amb les mans brutes, agafàvem pinyes per jugar a llençar-nos-les… En canvi, a ciutat, NO POSIS LES MANS AL TERRA, QUE ESTÀ PLE DE PIPÍNS (com si les guineus del bosc no pixessin), i SOBRETOT rentar-se les mans abans de menjar, no seguis a terra que està brut, etc…
Carquinyol. No som tant dolents! pensa que la majoria som figurants de cartró… 😀
Sinera. Correcte. Hi ha molts tipus de malalties horribels que són perfectament naturals.
MPilar. Segur que la tendència innata del cervell es classificar-ho de la manera més senzilla possible. Qualsevol animal ha de viure decidint constantment si un esdeveniment és bo o dolent de manera immediata. El problema és quan deixem que aquesta tendencia ens controli massa la manera de pensar i actuar.
Júlia. De fet, rentar-se les mans abans de menjar es totalment artificial. 😀
Estic d’acord amb la idea que es defensa al bloc segons la qual una cosa per ser natural no ha de ser bona, ni tampoc dolenta per no ser-ho. Però, i perdoneu-me si sóc una mica pedant, això no és pròpiament una fal·làcia naturalista.
El concepte de “fal·lacia naturalista”, és de caire filosòfic, que és la meva especialitat, i per això no puc estar-me d’explicar-ho. Aquest concepte el va introduir el 1903 a un llibre anomenat Principia Ethica, el filòsof anglés G.E. Moore, un dels pares de la filosofia analítica, la qual té com a objecte d’estudi l’anàlisi del llenguatge. I entre els seus temes d’interés es troba el del significat de les paraules, la semàntica. Doncs bé, en Moore considera que paraules com ‘bé’, no es poden definir en termes naturals. En això té en ment la definició epicúria de bé, que la identifica amb el plaer. Per en Moore, el bé és un concepte que no es pot definir, per ell és inefable. Per tant sempre que, en una teoria ètica, i per tant filosòfica, es pretén definir la paraula ‘bé’ reduint-la a conceptes naturals estem cometent una falàcia naturalista.
Disculpeu el rollo, però és que això d’haver vist que el post d’avui tractava un concepte propi de la filosofia m’ha arribat al cor!!!.
Óscar: Doncs tens tota la raó en que la definició estricta de fal·làcia naturalista és la que texpliques. M’has fet buscar d’on vaig treure la definició. Veig que fins i tot a la mateixa Vikipedia ja diu que: “També s’utilitza el terme “fal·làcia naturalista” per a descriure la creença que el natural és inherentment bo, o que el no natural és inherentment dolent.” El meu dubte ara és. Aquesta creença és estrictament una fal·lacia? I si és així, com s’anomena?
Ara soc jo el que me n’aprofito de tu per intentar aprendre’n una mica més d’un tema que no és el meu 😀
Podríem parlar de fal•làcia d’autoritat. La Natura porta més anys que nosaltres, ergo tot el que s’aproximi més a la natura a de ser superior.
Buff, Daniel, ara si que me l’has fet bona amb aquesta pregunta!!! Malgrat que no sóc un expert, intentaré respondre tan bé com pugui.
Jo diria que per definició una creença no pot ser mai una fal·làcia, almenys des del punt de vista de la lògica entesa com a ciència formal. Les fal·làcies lògiques són arguments inconsistents, és a dir conclusions que no es deriven de les premisses a partir de les regles d’inferència pròpies de la lògica. Com les afrimacions de les que em parles són enunciats aïllats, que no es dedueixen d’altres previs, no hi ha cap argument i per tant no pot haver cap fal·làcia. Això sí, els enunciats poden ser certs o falsos, així que ‘el natural és inherentment bo’ i ‘el no natural és inherentment dolent’ són enunciats falsos. I la creença en ells és la creença en una falsedat.
Per tant caldria fixar-se en quines són les raons que donen la gent que defensa la veritat d’aquests enunciats per identificar la fal·làcia. Si en la defensa d’aquestes afimacions s’addueix que les coses naturals com les fruites, verdures o herbes medicinals són bones, però les coses fetes artificialment com el lleixiu o l’amoníac no són bones seria un clar exemple de generalització errònia. També podria passar que qui sostingués aquesta creença ho fes perquè ho ha llegit o ho ha sentit dir a un naturòpata o similar al que li dóna una total credibilitat. Llavors com diu l’Arnau seria una fal·làcia d’autoritat.
D’altra banda també he trobat per la web la definició de fal·làcia naturalista que vas recollir en el teu post. La veritat és que desconeixia totalment aquest ús de l’expressió, que d’altra banda em sembla perfectament legítim, doncs suposo que ningú és amo del llenguatge. Això sí, no és el sentit usual que té en lògica.