Avui, quan esmentes la paraula “bombolla”, de seguida es pensa en la immobiliària. Fa uns anys també era la de les punt-com, i ara ja es comença a parlar de la de les dos-punt-zero. En tot cas, totes són exemples de bombolles econòmiques. I de tant parlar-ne, arribem a oblidar algunes bombolles ben interessants: les de tota la vida, les del cava, les de sabó o les de l’aigua bullint. Unes bombolles que amaguen fenòmens insospitats.

En principi, una bombolla només és una certa quantitat de gas atrapada dins d’un fluid més dens, habitualment un líquid. Tenen forma rodona, sobretot quan són petites, perquè és la que reparteix millor les pressions i l’energia de la membrana de la bombolla. I si les podem veure és gràcies al fet que la llum, en passar del gas al líquid pateix una certa refracció que marca la frontera.

De totes maneres, la característica més típica de les bombolles (de totes) és que més o menys ràpidament, acaben petant. I aleshores podem plantejar una d’aquelles preguntes que només es fan els científics i que aparentment no tenen cap sentit. De quina manera peta una bombolla?

Normalment la veiem i, puf! Un moment després ja no hi és. Únicament queden gotetes caient. I en el cas de les bombolles del cava encara més. Arriben a la superfície, s’amunteguen unes amb les altres durant uns breus moments i sobtadament també desapareixen fent que la resta es reordenin fins que la següent també peti.

Doncs uns físics van agafar una càmera d’alta velocitat i van estudiar que passava exactament quan una bombolla arriba a la superfície del líquid i peta. I la cosa va resultar ser molt més complexa del que semblava. Podríem pensar que simplement la superfície de líquid simplement esclata en mil bocins, però la realitat és molt més estètica.

Quan la bombolla peta, les parets líquides que la formaven es contrauen fins arribar a la superfície del líquid. I quan arriben allà, no es desfan simplement sinó que es pleguen sobre si mateixes donant lloc a una anella feta de petites bombolles. Unes petites bombolles que poden tornar a petar, creant aleshores els seus encara més minúsculs anells de microbombolles.

El que passa amb tot això és que al formar-se noves bombolletes tornen a atrapar gas dins el líquid. La diferència important és que en ser les noves bombolles més petites, són més resistents i el gas queda a dins amb una pressió superior a la original. Això pot fer que en petar, el gas surti disparat en forma de microgotes a molta velocitat.

La cosa pot ser més o menys interessant, però és útil per alguna cosa? Doncs probablement si. Entendre com es trenquen les bombolles i com es formen les microgotes que fan d’aerosols ens ajuda a entendre, per exemple, com s’escampen els microbis que hi ha en la superfície d’un líquid. Diguem una banyera o un jacuzzi. Molts bacteris fan servir aquest mecanisme d’aerosols per escampar-se i infectar organismes que els respiraran. Si podéssim controlar la formació dels aerosols generats per les bombolles, podríem prevenir l’escampall d’aquesta mena de microbis.

Un altre fenomen que podem entendre millor és la formació dels núvols. Als oceans, els aerosols generats per les bombolles de l’escuma de les onades tenen un paper important escampant sal a l’aire. Una sal que actua com a punt de condensació perquè el vapor agafi forma i generi els núvols. Per entendre el clima, cal entendre els núvols. I per això és útil entendre les bombolles.

Hi ha més utilitats. Per optimitzar la fabricació de vidre, on les bombolles poden ser un gran problema. Per trobar maneres d’escampar millor l’aroma del cava segons la mida i força de les bombolles. Per aconseguir cerveses amb escuma més o menys estable a gust del consumidor…

I, naturalment, pel plaer d’entendre millor el món que ens envolta. Per la pura admiració de la bellesa de les formes de la natura.

El que no tinc clar és que sigui útil per entendre les bombolles econòmiques (però tampoc ho descarto).