Ahir, al post de les imatges al microscopi, una bona part de la dificultat era que els colors amb que veiem les fotografies no corresponen amb els que associem als protagonistes de les imatges. Una planta que veiem verda sortia fotografiada en lila amb franges vermelles. Un insecte que veiem de color marró fosc lluïa amb pinzellades grogues, verdes i vermelles. Semblava talment que amb photoshop haguessin retocat les imatges.

Moltes vegades el que passa és que es fan servir sistemes per tenyir específicament una part o altra del que volem fotografiar. Un clàssic en la preparació de cèl·lules és afegir un colorant que tenyeix els nuclis de color blau. El citoplasma de la cèl·lula és més aviat alcalí, mentre que el nucli, que està ple d’àcids nucleics, doncs justament és àcid. Per tant, podem afegir a les cèl·lules un producte que és torni de color blau en condicions àcides i així veure on són els nuclis de totes i cada una d’elles. Si no ho tenyíssim, ens costaria molt més identificar-los.

De sistemes per anar tenyint i pintant amb diferents colors n’hi ha molts, però en el cas de les fotografies d’ahir, en molts cassos no posaven cap tinció sinó que aprofitaven una característica de molts organismes: l’autofluorescència.

Resulta que hi ha moltes molècules que si s’il·luminen amb llum ultraviolada, responen emetent part de l’energia captada en forma de llum d’una longitud d’ona diferent. Això és una manera sofisticada de dir que mostren un altre color. És aquell efecte que es veu a les discoteques que tenen llums UV i que fan que la roba, el paper o el gin tònic adoptin un color que amb llum normal no vèiem.

La gràcia és que cada molècula emet llum amb un color diferent. Si les estructures cel·lulars, o la part de l’organisme en concret són riques en aquestes molècules, doncs n’hi ha prou d’il·luminar-les amb una llum determinada per fer aparèixer un color concret. Jugant amb això podem obtenir plantes verdes que mostren franges grogues, o cèl·lules transparents a les que se’ls il·luminen els mitocondris. O, com veiem a la foto (també del NSW), el cap d’una formiga adopta un aspecte ben diferent.

De vegades aquesta autofluorescència fa nosa. Si vols tenyir un conducte biliar amb algun pigment fluorescent et costarà fer fotos netes ja que la bilis presenta moltíssima autofluorescència que emmascararà el que tu estàs buscant. Però malgrat aquests problemes tècnics, ben aprofitada és una característica molt útil. Per exemple la podem fer servir com a eina per diagnosticar càncer de pulmó.

En tot cas, serveix per recordar-nos que les coses poden presentar un aspecte molt diferent segons la llum amb la que es miren i que la bellesa pot estar amagada on menys ho esperem.