Tafanejant per la xarxa trobo aquest gràfic que em sembla extraordinàriament interessant. Mostra visualment les causes de mort a Gran Bretanya durant l’any 2011. A la nostra societat s’intenta evitar el tema de la mort, com si això ens fes immunes. Però tots morirem, abans o després, de manera ràpida o lenta, per un motiu o altre, ningú escapa al destí final. Podem dubtar de tot el que vulguem excepte del fet que al final palmarem.
El que ignorem és la manera exacta en que ens arribarà la fi. Fins i tot persones que pateixen malalties greus i incurables poden patir un accident de tràfic aquesta tarda i topar amb el final d’una manera inesperada. Però malgrat que el nostre destí final l’ignorem, podem treure informació a partir de les dades estadístiques. I en aquest sentit, la gràfica funciona molt be.
D’entrada es evident que hi ha un parell de causes principals: els càncers i les malalties cardiovasculars. Dins d’aquests grups hi ha subdivisions, però elles soletes justifiquen al voltant de la meitat de morts. Després hi ha dos grups menors però també importants: Les malalties respiratòries i les malalties nervioses que a la gràfica estan separades entre problemes nerviosos i problemes mentals. Tota la resta són percentatges relativament menors.
Si la gràfica em sembla interessant no és per un desig morbós de recrear-me en un fet que per molt inevitable i llei de vida que sigui, no deixa de resultar trist i dur. Més enllà d’això, aquestes dades ens permeten entendre com hem d’organitzar la vida. Per exemple, de quina manera s’ha d’enfocar la recerca en temes de salut. Si ets responsable de sanitat t’interessarà dedicar força recursos a la recerca de malalties que tinguin un impacte important en la població. Per això hi ha molta recerca en càncer i problemes cardiovasculars, i molta menys en patologies musculars.
També és interessant el baix percentatge de morts per malalties infeccioses (encara que en malalties respiratories n’hi ha moltes d’infeccioses i això modificaria les dades). Quan es parla de salut sempre pensem en epidèmies, microbis i infeccions. El motiu és que històricament aquestes eren unes importants causes de mortalitat i aquest fet queda reflectit en la cultura. Però amb els antibiòtics i les vacunes, la mortalitat real per aquest motiu és realment petita. De moment aquest ha estat un dels èxits innegables de la medicina.
Un altre de molt revelador és la mortalitat infantil. En segles passats era molt elevada, però ara fins i tot costa de trobar per la gràfica. Un altre motiu per agrair viure al segle XXI.
De totes maneres, les dades permeten altres reflexions. La gràfica és de Gran Bretanya i pot ser que només s’apliqui a una societat determinada. Primer he buscat les dades d’Espanya i veig que no són gaire diferents. Càncer i cardiovasculars són la causa principal tot i que mirat en detall es troben coses curioses. En homes el càncer és la primera causa de mort, en canvi en dones són els problemes cardiovasculars. I, de nou, podem estar contents que les morts per embaràs, part i post-part només representen un 0.01 % del total.
Per descomptat tot cal agafar-ho amb un cert distanciament. Les dades estadístiques poden ser les que són, però la que et toca directament a tu és la més important encara que en el global sigui una xifra percentual discreta.
I sobretot, cal tenir present que tot això varia extraordinàriament quan es compara amb les xifres dels països del tercer món. A la OMS tenen xifres de l’any 2008 que permeten comparar les 10 principal causes de mort en països rics i en països pobres. En ambdós grups, els problemes circulatoris del cor i del cervell son els dos primers motius. Però a partir d’aquí les coses ja marquen diferències. La gràfica separa els càncers per grups i veiem que en països rics, la tercera causa de mort son càncers de pulmó (quant de mal fa el tabac encara!) seguit per demències, per altres tipus de càncer i per coses com la diabetis. En canvi en països pobres, el cinquè lloc l’ocupen les diarrees! I el sisè la SIDA. També hi ha la tuberculosi, els accidents de cotxe i els problemes amb el naixement.
Malalties que als països rics considerem d’altres temps són encara un problema ben real als països pobres. I el més depriment és que mentre que en el cas dels rics, les principals causes de mort són aquelles que encara no sabem com evitar, en els indrets més desafavorits la gent es mor per motius que sabem com evitar.
Diuen que la mort ens iguala a tots, potser sí o potser no, però queda clar que les diferències arriben fins al final.
Estaria bé tenir un gràfic d’aquest d’un país desenvolupat segons el nivell econòmic de les persones, i encara millor poder comparar els casos d’un país amb atenció sanitària universal i un altre sense.
Doncs segur que trobariem diferencies força interessants. Tot i que no se si serà com les balançes fiscals, que seran dades que no es mostren per no esvalotar el personal.
Una gràfic estadístic molt bo, Daniel. Un tema sobre el que he dedicat molts esforços en la seva vessant social, no pas en l’estadística o mèdica, i pel que segueixo treballant. T’agraeixo l’estudi. Ajuda a veure algunes coses amb més claredat, encara que només sigui mèdicament.
Fa estona que estic analitzant el teu gràfic. I està clar que sempre hem d’associar la mort amb una emfermetat. Quan s’arriba a molt vell, als 90 o 100 anys, posem per cas, sovint és només un refredat el que provoca la mort, i no deixa de ser una emfermetat. Des d’un punt de vista mèdic, “no s’ha mort de vell” o xde mort “natural”.
———————–
M’alegra que el gràfic reflecteixi les morts autoinflingides, força més elevades que les provocades pels accidents de tràfic. Així, les “intentional self-harm” són 3.644 a les que potser hauríem d’afegir part de les 2.164 de “hanging / strangulation” i algunes produïdes per accidents de cotxe autoprovocats, amb les que s’eludeix el suÏcidi com intencionalitat. És a dir, les morts per suïcidi són moltes més que els accidents de trànsit. I això fa pensar molt.
La majoria de països, com aquí, defuixen informar obertament de les morts autoprovocades, com si fossin morts de segona, indignes… Trist, molt trist! El gràfic no les contempla com provocades per l’emfermetat de “NO PODER RESISTIR SEGUIR VIU“. S’han d’amagar aquests senyors que es penjen o es tiren pel balcó degut a un desnonament. Hipocresia pura i dura!.
——————————–
Se m’acut mirant el gràfic que potser s’haurien de contemplar totes les emfermetats provocadores de mort com a tals fins que s’arriba al promig estimat de vida per els homes i per les dones. A partir d’aquest límit, ja seria una mica secondària la causa de la mort… en el sentit de que “d’alguna cosa t’has de morir”.
I aleshores, potser seria interessant tenir una anàlisi de les emfermetats que solen provocar més sofriment i/o durant més temps abans de la mort. Estadísticament, és clar.
I en l’aspecte més humà i social, el tema ens portaria inevitablement a parlar de drets que haurien de ser fonamentals pels individus, encara que fos en casos determinats. No és el lloc i només hi faig aquest aquest comentari.
El dret a la mort digna, si més no com es contempla en el document de Voluntats Anticipades a Catalunya.
El dret al suicidi assistit, tal com ho contempla la legislació Suïssa, Holandesa i la de l’estat d’Oregón (EUA).
El dret a l’eutanàsia activa.
I sobretot “El dret a no patir per morir si un no vol patir“. Fonamental i “de calaix”!
Però els polítics no s’hi atreveixen. Les doctrines per davant del bénestar de l’individu!
He acabat d’analitzar tot el gràfic, punt per punt, i m’he trobat amb una estranya sorpresa: No hi figura l’epígraf “Leucosis”, el nombre de morts per leucemia! Llavors també he sumat el nombre dels càncers i neoplasmes i no sé d’on han tret el total de 143.181! Per més que sumo, no em surt aquesta xifra… Al final ho deixo… O jo ho faig malament -cosa molt normal-, o han donat el gràfic per bo sense sumar-ho bé.
Buscava aquest epígraf, “Leucosis”, perquè fa més de 50 anys el meu pare va morir de Leucosis Mieloblàstica Aguda, després de 5 anys en que els dos famosos hematòlegs d’aquell temps, el Dr. Farreras i el Dr. Rozman (crec que encara viu!) del Clínic haguessin quasi cregut que havien aconseguit una regressió o remissió total de la llavors incurable malaltia. Ningú els havia viscut tant de temps fins llavors, partint d’una quasi nul·la absència de leucòcits.
Crec que en els darrers 60 anys la Leucemia ha passat de ser incurable a tenir un 60/70% de possibilitats de remissió total.
Els investigadors com tu, Daniel, heu fet entre tots una labor immensa! No hi ha Nobel per a tots ni sovint cap reconeixement… Però, com deies fa poc, tens motius per sentir-te molt orgullós de la teva feina. Gràcies, noi!
Sospito (tot i que no ho se del cert) que les subdivisions del gràfic no inclouen la totalitat sinò només les més rellevants. per exemple, apareixen els càncers més habituals, però altres de poc freqüents no hi són. L’agafo com una visó general però no per entrar als detalls fins.
Tens raó, Daniel. Apart d’alguns tipus de càncers i/o altres malalties sembla que hi hauria d’haver un “Altres…” o “D’origen desconegut”.
Jo m’ho vaig agafar massa seriosament en no trobar la “Leucosis”, però com a gràfic demostratiu està força bé, a pesar de l’espifiada de que no quadrin els números.