“He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. Es hora de morir.”
La pel·lícula Blade Runner és fantàstica, però aquest moment arriba a l’excel·lència. No és perquè si que les paraules que pronuncia el replicant Roy Batty al moment de morir s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del setè art i, per descomptat, el millor moment en la carrera d’en Rutger Hauer.
En poques paraules aconsegueix expressar una de les coses que més ens angoixen del fet de morir. Tot allò que som, tot el que hem viscut, els nostres records, tot allò que ens fa ser nosaltres en particular, ha de desaparèixer en un moment o altre. Després de tot, una de les poques certeses que tenim a la vida és que hem de morir i que no sabem quan arribarà el moment. En algun indret vaig llegir que el fet d’acceptar la pròpia mort sense defallir és l’indicatiu que has arribat a la maduresa.
En això els humans tenim la particularitat de ser-ne conscients. Un fet que ens distingeix de la resta d’éssers vius. Hi ha animals que sembla (però com estar-ne segurs?) que intueixen que van a morir, però això passa únicament als darrers instants. Al llarg de la vida, la idea de la mort no sembla que afecti massa a cap bestiola.
En tot cas, la mort és el preu que cal pagar pel fet d’estar vius. Mirat així, tot i que segueix sent trist, tampoc és un mal negoci. Però és que en el cas dels humans resulta particularment avantatjós.
Cada espècie animal té una esperança de vida més o menys concreta. Sempre poden haver accidents o malalties letals, però com a norma no esperem que un gos visqui més de vint anys mentre que una tortuga pot passar dels cent sense problemes. El cas és que hi ha estudis que analitzen la longevitat dels diferents animals i van trobar una interessant característica.
Sembla com si es mantinguessin determinades correlacions estretament entrelligades. I una de les que millor indiquen l’esperança de vida era el ritme cardíac. No és per màgia sinó perquè està relacionat amb la taxa metabòlica. Amb el ràpidament que es consumeixen energies. El cas és que com més ràpid és el ritme cardíac de l’animal menor és la seva esperança de vida. Per contra, els animals que viuen més anys tenen un cor que batega pausadament. Algú va calcular que, a la pràctica el cor batega uns mil milions de vegades abans de morir. Altres ho van fer amb el ritme respiratori i també donen dades de quantes vegades respirem abans de morir. En tot cas, el nombre és similar per a tots.
Cal anar amb compte, perquè això no vol dir que els organismes tinguin un “quota de vida” en néixer sinó que deu ser resultat de processos metabòlics cel·lulars més complexos. Això dels batecs és una curiositat que ens dóna pistes del que passa dins el cos i que encara no coneixem del tot.
Doncs els humans som afortunats perquè representem una clara anomalia a la norma. De mitjana nosaltres vivim entre dos i tres vegades més del que seria d’esperar segons aquests càlculs. El nostre cor bategarà més de dos mil milions de vegades en total. Això ha de ser en part gràcies a la medicina. Ara ja hi ha maneres d’ajudar al cos a resistir millor els cops que inevitablement rebrà per part de l’ambient que l’envolta en forma d’infeccions, lesions o intoxicacions.
Però també és en part per pura sort. Aquestes relacions tampoc no són exactes. Alguns organismes han sigut afavorits i altres han tingut mala sort. Nosaltres ja estàvem en una posició de la corba que ens permet esperar viure més temps que el que ens tocaria. Si a més hi afegim els avenços que ens ha ofert la intel·ligència quan l’apliquem correctament, el resultat és una vida molt més llarga del que es podria esperar.
Això no fa que el final sigui menys trist. Però en tot cas, quan arribi el moment en que els nostres records es perdin “com llàgrimes en la pluja” podrem pensar que, després de tot, hem tingut sort de poder tenir-ne tants, ni que sigui temporalment.
(Aquest post el vaig penjar al novembre del 2007. Els comentaris al post d’ahir m’hi van fer pensar i l’he repescat)
Avui m’has fet venir al cap la frase d’un western, ‘Sense Perdó’ : ‘Matar a algú és una cosa terrible, no només li treus tot el que era, sinó que l’arrebates tot el que podria arribar a ser’.
I et confeso que després de llegir el teu text repescar, la frase ‘no ens posem pas nerviosos’ té un nou significat per a mi 😉
Totalmente de acuerdo contigo Dani, sublime momento del replicante y el cine en general. Pero quiza deberiamos reflexionar sobre algo, en el monologo lo que da aun mas fuerza es el hecho de que las cosas que ha visto son maravillosas o imposibles de ver…asi que quiza deberiamos vivir la vida de forma que podamos decir algo asi cuando llegue el momento…y no un triste..adeu nois que la lluvia solo se llevara trabajo y aburrimiento…luego… A VIVIR QUE SON 2 DIAS!
Acceptar la mort com a part de la vida és una cosa que, en les últimes dècades, hem anat perdent. Ara, els avis no es moren, “se’n van de vacances”, per exemple. Quan ho vaig sentir em vaig esgarrifar tota. Com pots acceptar la mort si et resulta tan assèptica, o desapareixes o estàs en una sala d’un tanatori talment una salsitxa en una nevera expositora?
En qualsevol cas, la pel·lícula val la pena per aquest tros 🙂 I ja m’està bé ser humana i viure més. Per cert, com va això de descobrir l’elixir de la vida eterna? Que us esteu encantant els científics eh! 😉
Molt d’acord amb el que dius. En part, els humans som diferents en tot. Per això podem ser més feliços i també estar més tristos que els animals……. ells sí que viuen al dia (nosaltres hauríem d’aplicar el Carpe diem també..)r8h3
Demà, Sense Perdó ??
Sembla que en el guió no hi apareixia aquesta frase que ja és història en el cinema, va ser el mateix actor qui va suggerir-la, quin encert!
A fer esport toca!
Les tortugues tenen un ritme metabòlic molt baix, i així els hi va, centenàries!
La peli és molt bona, l’he de tornar a veure!
carquinyol. Ultimament pot semblar que tens “mono” d’anar al cinema. 😀
josescience. Ciert. A vivir que son dos dias. O puestos a recordar otra película … “CARPE DIEM”
Clidice. Una de les coses que la nostra cultura hauria de millorar és la manera d’aforntar la mort. No cal recrear-s’hi com els antics egipcis, però amagar-la potser tampoc cal.
Vida eterna? Uf, no! Quin pal al final. Encara que els que ho prometen amb proteïnes d’ou (que es mengen però que fiquen en xeringues perquè queda més sofisticat) no els va malament 🙂
david. Ser més feliços i ser mes tristos. Realment, l’important no és quant vivim, sinó com ho fem.
santio. Em sembla que es correcte. Jo també ho he llegit. Doncs va ser una aportació que la va clavar!
Laia. però han d’avorrir-se molt les tortugues!
Ja deia jo que em sonava! Gràcies Dan!
Excel·lent article, però:
“Ara JA maneres d’ajudar al cos a resistir millor els cops que inevitablement rebrà per part de l’ambient que l’envolta en forma d’infeccions, lesions o intoxicacions.”
Revisa l’ortografia, suposo que volies dir:
JA –> HI HA.