Fa uns 250 milions d’anys, la vida a la Terra va estar a punt d’extingir-se definitivament. Al llarg de la historia s’han donat diferents episodis d’extincions massives, i la dels dinosaures segurament és la més coneguda. Però cap iguala en magnitud la que anomenem “Extinció permiana”. Aquell esdeveniment, que marca el pas del període permià al triàsic va ser la catàstrofe biològica més inimaginable que coneixem. En un moment donat el planeta estava ple de vida, la diversitat era fabulosa, els mars i els continents bullien amb milers de formes de vida de tot tipus. I uns pocs milions d’anys després, la vida a la Terra es limitava a microorganismes, unes quantes famílies de fongs i alguns organismes escadussers intentant sobreviure per terra i mar.
Sobtadament van desaparèixer el 96 % de les espècies marines (és a dir: quasi totes), tres quartes parts dels vertebrats terrestres i una extinció massiva dels reis de la supervivència: els insectes. Les plantes també van disminuir radicalment, encara que el seu ritme d’extinció va ser diferent, més allargat en el temps i amb més oscil·lacions. Però tot plegat fa que l’episodi que va causar l’extinció dels dinosaures sembli poc més que un foc de camp.
Els motius d’aquell daltabaix encara no estan del tot clars malgrat l’abundància d’hipòtesis. Però un treball que acaba de publicar-se posa de manifest un efecte secundari de les grans extincions que no s’havia valorat prou i que, potser tingui aplicació immediata en la manera com gestionem els recursos.
El que van fer va ser estudiar com eren els ecosistemes poc després del gran esdeveniment. Fa uns anys ho havien fet amb els marins i ara ho acaben de publicar en el cas dels ecosistemes terrestres. I el que han vist és que l’extinció inicial pot fer , poc temps després, que també s’extingeixin les espècies que van sobreviure a l’envestida inicial.
(Incís: Quan dic “poc després” i expressions semblants ho dic en referència a les edats del planeta. De manera que la unitat mínima de temps a considerar és un milió d’anys)
El problema és que una desaparició sobtada d’espècies fa que els equilibris en els ecosistemes es trenquin i la dinàmica de les relacions entre espècies deixi de funcionar. Per exemple, potser les plantes van sobreviure a el que fos que va passar que va causar l’extinció inicial. Però si els insectes desapareixen, la pol·linització es redueix tant que pot fer que a la llarga també desapareguin les plantes. Si deixen d’haver-hi depredadors, els herbívors que sobrevisquin ho tindran molt bé d’entrada, però aviat la seva població augmenta tan que esgota l’aliment vegetal cosa que a la llarga causa l’extinció dels herbívors.
I així tot. Sabem que la biodiversitat és important i sempre diem que representa una font de recursos per explotar que encara no coneixem del tot. Potser hi ha medicaments en les fulles de plantes de l’Amazones, o potser unes algues que viuen en una cova africana ens serviran per fabricar petroli. Això és cert. Però el més important és que la biodiversitat és imprescindible per mantenir l’ecosistema terrestre funcionant. I que quan aquesta xarxa de relacions entre diferents espècies es trenca, costa molt de refer.
Per això trobem que és fàcil esgotar una zona pesquera, però després no n’hi ha prou amb un temps de deixar-la descansar per recuperar la producció inicial. Si fem desaparèixer les tonyines, les meduses creixeran molt, esgotaran altres recursos i no hi haurà peix petit per permetre el retorn de la tonyina.
La biodiversitat segurament és un valor molt més important del que acostumem a pensar. Pensem que podem tenir controlada una cosa tan complexa com un ecosistema, però la realitat és que encara en sabem molt poc del seu funcionament. I el que sabem ens diu que com més complex, més estable serà, mentre que si disminueix prou el nombre d’espècies, tot el sistema pot col·lapsar. Que traduït vol dir que aquells organismes quals que no en fem cas, resulten imprescindibles per mantenir els conreus, els rius o la productivitat dels mars.
L’extinció del permià va ser la major catàstrofe global del planeta. Però si al menys en traiem alguna lliçó ja haurà servit per alguna cosa.
Benvolgut company, penso que seria interessant fer un estudi que intenti aclarir les causes que fan que mentre qualsevol pelagats com jo mateix tenim molt en compte aquestes lliçons que de tant en tant expliques i que té molt clar que vivim a un planeta limitat amb recursos limitats, alhora aquelles altres persones que controlen la societat i el planeta semblin ignorar-les del tot.
De fet estic amb tu Carquinyol, un dels grans drames que tenim al nostre estimat planeta són els polítics i els grans magnats que ho governen tot pensant amb demà, però mai en demà passat.
Daniel, i com es va poder tornar a regenerar tot plegat? Perquè un cop entres en l’espiral negativa no és tant fàcil.
Carquinyol, penso que no cal cap estudi. La gent que governa són els més aptes per a la competència dins de l’espècie. Es podria dir que tenen “èxit darwinià” ara mateix. Precisament és tal el seu grau d’èxit que generen unes dinàmiques tan potents -el control de l’espècie humana i les seves accions sobre el medi- que es carreguen altres xarxes i dinàmiques no tan potents, però necessàries per a l’equilibri dels ecosistemes que diu en Dani. Bé, és només una opinó no experta.
També recordo una classe a la facultat, ara ja fa anys, que ens explicaven que actualment l’ésser humà és la causa concreta d’extinció més important de la nostra era. De moment no ens podem igualar a les extincions bèsties i és bo perquè potser hi seríem a temps de canviar la nostra actitud global.
I l’altra cosa és que per molt que estiguem en una “onada destructiva”, és molt probable que el sistema s’acabi tornant a regular quan nosatres haguem parat o passat.
No tenia ni idea de que havia tingut lloc aquesta extinció. Gràcies un cop més per la lliçó.
Sobre la capacitat del ser humà per prendre el control de la seva pròpia demografia, i del planeta, per explotar-ne els recursos de forma racional, he de dir que no hi veig la més mínima possibilitat: és ciència ficció de la més barata. La naturalesa humana, com la de qualsevol altre espècie, està “dissenyada” per reproduir-se fins al límit que li imposi l’habitat. La racionalitat no hi juga cap paper.
El món de la complexitat és impressionant!!! Quan un llegeix 4 números de les extincions acaba pensant que la vida és més difícil d’exterminar del que ens pot semblar d’entrada. Ara, bé, les espècies són força fràgils.
Carquinyo: Doncs segurament perquè el fet d’ignorar tot això els permet guanyar molts diners o molt poder.
OCA: per regenerar-se, doncs simplement va caldre molt de temps. Molt més del que semblaria d’entrada. El que passa és que el sistema es manté inestable amb augments i reduccions de la població i la diversitat, oscill.lant fins que arriba a uns nivells que li donen més estabilitat.
Roger: Si que es comença a parlar de la extinció massiva d’origen humà. Encara es discuteix si això no es una exageració, però cas que sigui cert, serà una font de problemes. El que passa és que els humans tenim sistemes més directes per carregar-nos el planeta. En tot cas, pel planeta no cal patir. Ell es refarà i seguirà a la seva. Nosaltres ja ho tenim més cru.
Brian. No, la racionalitat és una força menor respecte dels instint primaris. Això ho veiem cada dia. Però cal ser optimista. Després de tot, la supervivència és un bon motiu per l’egoisme.
Joan. Una diferència interessant. La vida segurament seguirà i recuperarà la complexitat que tenia. Les espècies concretes, en canvi, acaben per extingir-se totes.
Brian, estic d’acord amb tu. Fa un temps vaig començar a pensar que la racionalitat era el millor. Llavors vaig filosofar sobre si la racionalitat a l’extrem seria la solució i vaig veure que no pel simple fet que la reproducció deixaria de tenir sentit i seria només una inèrcia que podria arribar a desaparèixer fàcilment. Com amb tot, “totes les masses piquen”. Penso que en els equilibris dinàmics i ajustables hi ha el poder -hahaha, quina frase-.