Tots vam començar sent un a única cèl·lula; un òvul fecundat. Aquella cèl·lula única va començar a dividir-se i dividir-se i aviat va passar una cosa sorprenent. Malgrat que totes les cèl·lules resultants tenien la mateixa informació genètica, algunes van agafar un camí per acabar convertint-se en cèl·lules de la sang, altres s’encaminaren cap a cèl·lules musculars, altres es van transformar en una retina, en un fol·licle pilós, en una paret del estómac o en una cèl·lula beta que ara es dedica a fer insulina.

Els investigadors aviat van veure que aquell òvul pot donar lloc a tot un organisme; serà la mare de totes les cèl·lules. Però quan ja porten unes quantes divisions, les que han agafat el camí de cèl·lules sanguínies ja no tenen tantes capacitats. Poden esdevenir un limfòcit, un leucòcit, un monòcit o qualsevol altre cèl·lula de la sang, però ja no poden tornar-se neurones. Segueixen sent cèl·lules mare, però menys que abans. Per això es parla de cèl·lules mare totipotents, pluripotents, multipotents o unipotents.

Si vols fer medicina regenerativa aquestes cèl·lules haurien de ser genials, perquè pots agafar-ne unes i fer que es transformin en un pulmó, en un nervi o en una melsa. En el que faci falta ja que tenen el potencial per fer-ho.  Però cal triar correctament perquè com més diferenciades estiguin, menys coses podràs fer-hi. Les cèl·lules mare embrionàries permeten fer de tot, però porten un grapat de problemes ètics associats. I les que no són útils són les cèl·lules madures del tot, ja definitivament convertides en allò que forma el cos.

O al menys això era el que es pensava durant molt temps.

Però ja fa uns quants anys, al 1962, en John B. Gurdon va fer un experiment molt suggerent. Va agafar una cèl·lula epitelial de budell de granota (una cèl·lula completament diferenciada) i va aïllar el nucli, allà on hi ha el DNA. Tot seguit va agafar un ou de granota, li va treure el nucli i el va substituir pel que havia obtingut de la cèl·lula del budell. En teoria no hauria de fer gran cosa ja que la informació que tenia programada era només per fer budells, però el cas es que aquell ou es va transformar en una granota sencera. Com a curiositat, anys després es va fabricar la famosa ovella Dolly amb aquesta metodologia.

Allò volia dir que la informació per  transformar una cèl·lula normal en una cèl·lula mare no s’havia perdut durant la maduració. Seguia allà dins el nucli, només que estava inactivada. Si trobéssim la manera de reactivar aquesta informació podríem, en teoria, convertir cèl·lules madures en cèl·lules mare de nou. Seria genial perquè això resoldria la necessitat de destruir embrions per aconseguir cèl·lules mare pluripotents.

Doncs això és el que va aconseguir l’any 2006 en Shinya Yamanaka. Quan estudiaven les cèl·lules mare havien vist que fabricaven unes determinades proteïnes anomenades factors de transcripció. Són interessants perquè justament són les proteïnes encarregades de controlar el funcionament d’altres gens. En Yamanaka va introduir dins de cèl·lules madures (concretament fibroblasts) un total de 24 gens corresponents als d’aquests factors i va veure que les cèl·lules madures s’anaven tornant cèl·lules mare. Després va anar repetint l’experiment però ficant cada vegada menys d’aquests factors de transcripció fins que va descobrir que només en calien quatre per convertir una cèl·lula madura en una cèl·lula mare. Una cèl·lula que es va anomenar cèl·lula mare pluripotent induïda (iPS per les sigles en anglès “induced Pluripotent Stem-cell” )

Amb tot això es van aconseguir dues coses. La primera va ser trencar el dogma que deia que la diferenciació de les cèl·lules era un procés irreversible. Carregar-se teories que tothom dóna per bones és la cosa més divertida del món! I la segona va ser obrir el camí cap a totes les possibilitats de la medicina regenerativa. Ara encara està tot una mica verd, però ja es treballa en intentar substituir teixits de persones afectades per moltes malalties per teixit nou fabricat a partir de cèl·lules mare de la pròpia persona. Un camp extraordinari per la medicina d’un futur no gaire llunyà.

Per tot plegat, no és estrany que en Gurdon i en Yamanaka hagin guanyat el premi Nobel de medicina o fisiologia d’aquest 2012.