Els símbols per identificar els elements químics, habitualment tenen molta lògica. Simplement es fa servir la primera o les dues primeres lletres del nom de l’element en qüestió. Per això l’oxigen és “O”, el nitrogen és “N” i el carboni és “C”. I com que la C ja la fem servir per identificar al carboni, doncs al clor li toca ser “Cl”. De vegades, però, hi ha sorpreses. El sodi és “Na”, però això només ens sorprèn als que no som alemanys ja que en alemany el sodi es diu natrium. I pel mateix motiu el potassi és “K”, per l’alemany kalium. Per tant, a l’hora de facilitar les coses als futurs estudiants va bé tenir químics del país que identifiquin els nous elements. Però fins i tot així de vegades hi ha embolics.

Un element que mareja una mica és el tungstè. Amb ell es fabriquen coses com els filaments per bombetes o les resistències per forns elèctrics. La gràcia és que és el metall amb el punt de fusió més alt. A temperatures a les que altres metalls ja s’han desfet, el tungstè encara aguanta el tipus. També és molt dens, de manera que hi ha projectils per determinats tipus d’armament que es fabriquen amb tungstè formant part de la seva composició.

Però si ens fixem en el símbol del tungstè notarem que és una inesperada “W”. El motiu és que l’element es coneix amb dos noms diferents però igualment populars. A més de tungstè també en podem dir wolframi… o potser no.

La història va començar amb un mineral, la wolframita, que es va descriure al segle XVI amb el nom de “baba de llop”, o en alemany wolf rahm. O potser wolf (llop) i hraban (corb). He trobat diferents versions lleugerament diferents de l’origen del nom, però totes tenen relació amb les llegendes dels miners saxons de l’època.

L’any 1781, uns químics suecs Carl Wilhelm Scheele i Torbern Berman van treballar amb un mineral diferent, la Scheelita, i van obtenir un àcid que contenia un element desconegut. L’àcid el van anomenar àcid túngstic i l’element desconegut tungstè, en aquest cas perquè, en suec,  tung sten vol dir “pedra pesada”. El problema era que no havien obtingut l’element pur. Només un àcid que el contenia.

La purificació la van fer un parell d’anys després uns químics de la Rioja. Els germans Juan José i Fausto de Elhúyar van obtenir el mateix àcid túngstic de Scheele, però ho van fer a partir de la wolframita. A més, ells si que van acabar la feina i van purificar del tot l’element. I a l’hora d’anomenar-lo van triar volframi (amb v ja que la w no la feia servir l’espanyol en aquell temps).  El motiu era que la paraula wolframita era molt més antiga i coneguda que la recent inventada tungstè.

El nom de wolframi va triomfar inicialment i es va fer servir per tota Europa (fins i tot a Suècia). En canvi, els anglosaxons van preferir el tungstè. La IUPAC, que és l’organisme internacional que organitza la nomenclatura i coses semblants de la química va fer oficial el nom de wolframi, amb el símbol W, però acceptant tungstè com nom alternatiu. Tothom content.

El que passa és que, mica a mica l’anglès es va anar imposant en el camp de les ciències. Durant molt temps, l’alemany era un idioma científic de primer nivell, però aquells temps han passat i els anglòfons van pressionar fins que l’any 2005, la truita es va girar i la IUPAC va decidir que no, que el nom oficial passa a ser tungstè i que posats a fer-ho fàcil, treien el nom de wolframi de la llista. Ni oficial ni alternatiu. Que si ells li diuen tungstè, per quin motiu la resta del planeta els ha de complicar la vida?

Molts químics, i especialment els espanyols, van presentar al·legacions a aquesta decisió. Tampoc hi ha tants elements descoberts per personal de la península com per deixar que al final els anglesos triïn el nom. Es va demanar que, si més no, el nom de wolframi seguís com alternatiu. Això a més faria més entenedor que el símbol sigui W.  Però al final no se’n van sortir. L’argument  que es va donar va ser una mica pobre al meu entendre i es pot resumir en que l’anglès és l’idioma comú de la ciència i les paraules s’han de homogeneïtzar per simplificar. I en cas de dubte, es tria l’anglès, o la paraula que els anglesos fan servir, i punt.

En tot cas, a la pràctica es pot fer servir el nom que més t’agradi. L’únic que no s’ha de fer és pensar que wolframi i tungstè són elements diferents.