El primer que vaig pensar en sentir la notícia va ser: “No m’ho crec”. Deien que segons un estudi que s’acaba de fer públic, gairebé el 30% dels nens espanyols pateixen obesitat. I això és una dada molt preocupant, que portarà molts problemes de salut en un futur. La culpa és òbviament dels mals hàbits alimentaris i de l’estil de vida cada vegada més sedentari.

Però el cas és que quan vas pel carrer no sembla que un de cada tres nens sigui obès. Un 30 % de nen amb obesitat seria molt evident en el dia a dia. I la veritat és que els nens que surten de les escoles els veig, si fa no fa, com sempre. Aleshores?

En realitat ja m’imaginava el que passava, i llegir la notícia exacte m’ho ha confirmat. De nens amb problemes d’obesitat n’hi ha un 8 %. La resta dels que parla la notícia no tenen obesitat sinó sobrepès. Són coses relacionades, però no és en absolut el mateix.

Com que som uns grans amants de classificar, etiquetar i quantificar, els humans ens vàrem inventar el concepte del “pes ideal”. És aquell pes corresponent al desenvolupament òptim del cos. La veritat és que jo li tinc una mica de mania al concepte. És com la família feliç en la que tots s’estimen i mai hi ha malentesos, com el viatge perfecte en el que no hi ha cap entrebanc, o com els orgasmes simultanis i múltiples. Coses que si en algun moment et passen, doncs és genial, però que a la vida real no acostumen a  succeir.

Per començar hi ha el fet que és molt difícil decidir quin és el pes ideal, i que per cada societat és diferent. No apliquen les taules de pes ideal sueques als habitants de la mediterrània perquè és un disbarat. Però sobretot és que el marge en el que es mou la població és realment força gran. Per això és important tenir clara la diferència entre sobrepès i obesitat.

En realitat és una qüestió de graus. Sobrepès és, òbviament, tenir un pes corporal que està per sobre del que es considera saludable. Això no vol dir que estiguis per sobre del pes ideal, sinó per sobre del marge de variació que es considera normal. És una condició que no s’ha d’ignorar, però tampoc cal desesperar-se.

Si el pes segueix augmentant entraríem en la zona anomenada “obesitat lleu”. La teva massa corporal ja és prou gran per ser un problema de salut real. No una amenaça o una situació de risc. Tens massa greix al cos i això complica el funcionament normal. Però en tot cas és un problema menys greu que la obesitat moderada.

I el que ja és greu sense pal·liatius és la obesitat mòrbida, quan la quantitat de greix és una amenaça per al funcionament normal de cos i farà que la teva esperança de vida sigui notablement més curta del que seria d’esperar.

Per definir si una persona té sobrepès, o obesitat i en quin grau, hi ha tables i sistemes per mesurar-ho. A Google se’n poden trobar milions. Moltes vegades no n’hi ha prou amb el pes ja que no és el mateix tenir molt múscul que molt greix, però en tot cas es pot mesurar. I això és el que han fet en l’estudi.

L’important és que l’estudi era en nens. I això vol dir que encara estem a temps de rectificar la tendència. És important, perquè el teixit adipós que es genera de joves costa molt eliminar en edat adulta, per tant, prevenir obesitat infantil evitarà un grapat de problemes sanitaris en el futur. Però el que tenen aquest 30 % de nens és sobrepès, no obesitat (per sort!).

Insisteixo: No és una cosa que es pugi ignorar i caldrà fer alguna cosa per reconduir la tendència (que d’altra banda ja fa anys que es va detectant). Però tampoc cal esverar-se més del que toca i sobretot, cal no confondre els termes.