Els cometes són dels objectes astronòmics més sorprenents que podem veure a ull nu. Són poc freqüents, diferents de la resta de coses que hi ha al cel i resulten captivadors quan es veu la llarga cua estenent-se pel firmament. No es estrany que en temps passats es consideressin profètics.
Ara ja sabem que són restes de la formació del sistema solar i pensem que el seu origen és al que anomenem núvol d’Oort. Una esfera que envolta el sistema solar plena de restes de material congelat. Ocasionalment els estira i arronsa gravitatoris fa que alguns d’aquests objectes quedi atrapat per la gravetat solar i caigui cap a l’interior de nostre sistema solar. Aleshores és quan el podem veure en tot el seu esplendor.
En principi els cometes poden arribar des de qualsevol direcció. Com que el núvol d’Oort envolta completament el sistema solar aquests curiosos fenòmens apareixen provinents de qualsevol banda del firmament. Però l’any 1999 uns astrònoms van notar que potser no venien de qualsevol direcció sinó que semblaven tenir una preferència per sorgir propers a l’eclíptica; el pla on es troben les òrbites dels planetes.
Només era un valor estadístic i no gaire notable, però va ser suficient com per proposar l’existència d’un planeta molt gran i molt llunyà que seria el responsable de donar l’empenta als cometes per caure cap a l’interior del sistema solar. Segons van estimar, es tractaria d’un planeta més gran que Júpiter, però molt més llunyà que cap altre i molt més fred. En aquestes condicions no hi ha manera de veure’l directament de manera que no es estrany que encara no en tinguem notícies.
Fa uns anys es va proposar l’existència d’una estrella que acompanyaria al Sol i que giraria al seu voltant, completant una òrbita cada seixanta i tants milions d’anys. Es proposava per poder explicar les extincions periòdiques que ha experiment la vida al nostre planeta. Com que la relacionaven amb extincions en massa li van posar el nom de Nèmesi, la deessa grega de la nit i el càstig. Però després es va veure que aquestes no eren tan periòdiques i la hipòtesi Nèmesi es va desinflar.
En tot cas, i per no confondre, al nou hipotètic planeta l’han anomenat Tyche, la deessa grega de la fortuna. Una deïtat en certa manera oposada a Nèmesi.
Tot molt interessant, però si no tenim manera de veure’l i només ens podem refiar d’unes poc concloents dades estadístiques semblaria que entrem en el terreny de l’especulació més que de les dades científiques.
El planeta seria un gegant gasós, quatre o cinc vegades més gran que Júpiter. Si fos molt més gran podria començar a tenir reaccions nuclear i esdevenir una estrella, però tan petit no pot ser. La seva temperatura deu estar al voltant dels 70 graus sota zero. És fred, però menys del que seria si fos un planeta rocós. Hi ha uns quant fenòmens físics que justifiquen aquesta temperatura, però l’important és que el podríem detectar si analitzem la radiació infraroja. I per sort tenim un satèl·lit analitzant l’univers en el rang de l’infraroig.
La missió WISE (per Wide-field Infrared Survey Explore) ha estat uns mesos prenent imatges del cel en el rang de l’infraroig. En té prou com per cobrir la totalitat del cel, de manera que si Tyche és per allà potser el podria tenir detectat. L’Abril de l’any passat va presentar les primeres dades, però no eren concloents. Caldrà esperar fins el proper mes, quan es presenti l’informe definitiu per saber si tenim constància o no de l’existència de Tyche. Si fos així, el sistema solar incorporaria un nou membre força destacable. I si no, al menys sempre ens servirà com un bon exemple de com es fa la ciència: S’analitzen les dades, s’observa una particularitat que s’intenta explicar amb una hipòtesi i s’obtenen més dades per poder confirmar o descartar la hipòtesi.
Fa poc va cauré un planeta de la llista i es va crear una nova categoria i ara potser tenim un planeta nou ! I encara hi ha hom que diu que els astrònoms s’avorrixen !
Aborrir-se? Amb tota la immensitat de l’Univers per explorar? Aquests no s’acabaran la diversió mai!
Fa poc que vaig veure la meravellosa pel.lícula “Melancholia”, on la terra acaba essen destruida per un planeta desconegut qu estava amagat tota l’estona darrere del sol, i, ves per on, aquestes coses em fan una mica de por.
Per cert, el nom del nou planeta hipotètic, no podria estar relacionat amb el gran astrònom Tycho del segle XVI, que va treballar a Praga i fou el mestre de Johannes Kepler?
Joan. La idea que hi ha un altre planeta a l’altre banda del Sol és interessant, però ara que tenim naus corrent per tot el sistema solar ja hem pogut veure que no hi ha res allà. També seria casualitat que la Terra fos l’unic planeta amb un oponent a l’altre banda. la resta de planetes no tenen res d’això..
I al principi jo també vaig pensar en Tycho Brahe, però en aquest cas no hi te res a veure; la semblança només és casualitat. El nom és el de la deesa grega.
Jo sempre he tingut un dubte respecte els planetes gasos i aprofitaré aquest post per fer-la 🙂
Què vol dir exactament planeta gasós comprat amb un de rocós? Per què m’imagino que en els plantes gasosos també hi ha pedres, no? I també hi podríem, si tinguéssim la tecnologia, fer-hi arribar i aterrar una nau i, fins i tot, una persona, no?
O pel contrari són només gas i no hi pots, per dir-ho d’una manera fàcil, caminar?
Són només de gas. Estan fets bàsicament de hidrogen i heli. No t’hi podries posar dempeus. Únicament al centre del planeta les pressions són tant immenses que l’hidrogen agafa característiques de líquid i més cap al centre hi ha altres compostos que poden estar en forma sòlida. En realitat és com una estrella petita. L’únic que passa és que no es prou gran com perquè la pressió sigui suficient per iniciar les reaccions nuclears.