Des de fa temps, la geografia ha perdut la part més màgica del seu encant. Ja no hi ha mapes sense completar ni terres incògnites per descobrir. La manera com es disparava la imaginació en veure una zona sense cartografia la van viure fa un parell de segles, però ja queda en el record. Ara bé, la cosa es diferent si no ens limitem a la Terra. Això d’anar fent mapes poc a poc, d’anar completant zones en blanc i d’intentar imaginar que de haver una mica més enllà encara ho podem fer gràcies a la exploració espacial.

Molts indrets no tenen secrets perquè ja els hem fotografiat des de la Terra, però Tità, una de les llunes més interessants de Saturn (de fet, una de les més interessants del sistema solar) està coberta d’una atmosfera molt opaca que la cobreix completament. Fins fa poc, Tità només era una imatge de color marronós sense cap relleu, però mica a mica la cosa va canviant. Allà hi ha la sonda Cassini que, des de fa anys va obtenint imatges amb el radar. Ho fa molt lentament perquè en realitat està orbitant Saturn i només passa de tant en tant per al costat de Tità.

Això fa que el mapa de Tità estigui incomplert. Podem veure que hi ha llacs (o mars), rius, muntanyes i dunes, però també molta “terra incògnita”. L’últim descobriment ha tret a la llum un riu d’uns 400 quilòmetres que desemboca formant un delta d’allò més habitual a la costa d’un mar, el Mar Ligeia (Ligeia és el nom d’una de les sirenes a la mitologia grega).

Aquest no és l’únic mar de Tità. També hi ha el mar Kraken, més gran, però del que encara no coneixem els límits perquè no està del tot cartografiat. Per imatges menys definides fetes amb altres sistemes podem intuir com anirà la cosa, però poc més. La part descoberta del mar Kraken té penínsules, illes i també rius més petits que hi desemboquen. Parlem de mars, encara que a la Terra estarien en el límit entre un mar petit o un gran llac. Però com que Tità és força més petit que la Terra, proporcionalment podem considerar-los mars.

Ara bé, malgrat que tot sigui identificable, també hi ha diferències. El sistema de mars, rius, núvols i pluja no està fet per aigua sinó per hidrocarburs. Els llacs i els rius semblen estar fets per metà o età o una barreja dels dos. Enlloc d’aigua, plou metà líquid ja que l’atmosfera de Tità es feta de nitrogen i un 5% de metà. En realitat es pensa que l’atmosfera s’assembla prou a la que va tenir la Terra al principi de tot, de manera que la possibilitat que els fenòmens que van generar la vida també tinguin lloc allà no és descabellada. Hi ha però el problema de la poca energia que li arriba del Sol.

Això fa que sigui un indret interessantíssim per estudiar. Amb el permís de les crisis, les retallades i els altres interessos que tinguem els humans, s’especula amb futures missions que podrien deixar caure una nau a un d’aquests mars per analitzar in situ la seva composició. De moment hem pogut obtenir imatges de la seva atmosfera quan es va deixar caure una sonda, la Huygens, que va anar analitzant-la durant tota la estona que va estar caient i va enviar imatges desde la superficie durant una horeta.

Però de moment ens haurem d’acontentar mirant els mapes incomplerts que tenim de Tità i anar imaginant com es deu veure el paisatge des de la vora d’aquells mars.