“Quimera” va ser una de les paraules més repetides fa uns dies, especialment per part de determinats mitjans de comunicació. La metàfora dels qui perden el temps i es compliquen la vida perseguint quimeres sembla ben trobada ja que la quimera és un animal impossible. Hi ha diferents versions, però una de típica és la d’un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp. Intentar trobar un animal així és malgastar temps i energies buscant un impossible.

Però com que m’agrada ser una mica detallista, voldria recordar que les quimeres si que existeixen. Que hi ha qui dedica molt temps i esforços a aconseguir-les. Que gràcies a elles, la ciència està progressant d’una manera extraordinària i fins i tot gràcies a algunes quimeres es va guanyar un premi Nobel.

Una quimera genètica és un organisme provinent de dos embrions diferents que per algun motiu s’han fusionat. El resultat és que el DNA de algunes parts del cos és diferent del DNA d’altres parts. El concepte és pot estirar o estrènyer segons les ganes que tinguem de ser puristes. Per exemple en sentit estricte podríem dir que una persona que ha rebut un trasplantament d’algun òrgan és una quimera. El fetge, o el pàncrees, o la retina o els pulmons provenen d’un altre organisme i tenen una informació genètica diferent.

Quimeres genètiques n’apareixen en diferents organismes amb més o menys freqüència. En humans es donen alguns casos, per fusió de dos zigots. Però els casos més freqüents actualment són els generats artificialment. Avui en dia ja disposem de la tecnologia per agafar cèl·lules mare embrionàries d’organismes amb algunes característiques interessants i fusionar-les amb embrions d’altres organismes. Així aconseguim animals o plantes que tinguin una barreja de característiques ja que disposen dels dos tipus de DNA.

I també podem agafar cèl·lules mare, introduir o treure algun gen i implantar-les després en un altre embrió. Amb això aconseguirem quimeres amb l’alteració genètica que vulguem estudiar. El més interessant és que gràcies a aquestes quimeres es va poder aconseguir animals modificats genèticament. Els famosos ratolins knock out, als que els han tret un gen. I també els organismes que fabriquen una proteïna particular com ara peixos fluorescents o vaques que fan llet hipoalergènica.

No es estrany que l’any 2007 el premi Nobel de medicina el guanyessin Mario R. Capecchi, Sir Martin J. Evans i Oliver Smithies “pels seus descobriments dels principis per a introduir modificacions genètiques específiques en ratolins amb l’ús de cèl·lules mare embrionàries “. Entre altres coses, va ser gràcies a l’ús de les quimeres que van guanyar el Nobel.

Les quimeres genètiques ens ofereixen un ventall de possibilitats fabulós, però també impliquen uns reptes socials i ètics que cal resoldre. Els organismes genèticament modificats, els híbrids entre diferents especies, la creació d’organismes a la carta… Tot són possibilitats que no es poden ventilar amb un simple “això és bo” o “això és dolent”. Cal marcar límits ètics, interessos socials, establir legislacions… És el que passa quan persegueixes quimeres. Ofereixen grans alegries i alhora exigeixen grans responsabilitats.

Si. Les quimeres impliquen molta feina, acceptar responsabilitats i assumir els riscs. Però no per això deixarem de perseguir-les.