La casualitat ha fet que l’accident de Fukushima gairebé coincideixi amb el 25è aniversari del de Txernòbil. Segur que avui sentirem a parlar molt de centrals nuclears i del perill d’aquest tipus d’energia. Segurament els defensors esperaran a que passi l’onada d’inquietud generada abans de tornar a insistir en la necessitat que tenim d’aquest tipus d’energia i com de segures són les centrals nuclears. Segur que estan dissenyades amb uns marges de seguretat admirables, però res protegeix contra la incompetència o l’estupidesa. El desastre de Txernòbil n’és un exemple de llibre.
El que va passar aquell 26 d’Abril, a Ucraïna, va ser, ras i curt, que els operaris es van passar pel forro els protocols de funcionament de la central. Segurament era la manera habitual de fer algunes coses. Si el cap et demana un resultat i per aconseguir-lo et cal desconnectar l’alarma uns moments, doncs ho fas perquè normalment no passa res, i si t’hi negues et foten al carrer. És la diferència entre els protocols de seguretat teòrics i la trista realitat.
Una nuclear fa electricitat fent servir la calor produïda per les reaccions nuclears per escalfar aigua i convertir-la en vapor. Aquest vapor mou una turbina que és la que genera l’electricitat. El que volien saber a Txernòbil era quanta estona seguia generant electricitat la turbina si la central s’aturava. Era important perquè per al funcionament dels sistemes de refrigeració fa falta electricitat mentre no es posen en marxa els generadors dièsel. A Fukushima hem vist com de ràpidament es compliquen les coses si la refrigeració no funciona.
Per fer la prova, calia frenar el funcionament de la central. Però això no és tant senzill. Dins el nucli de la central hi ha moltes reaccions nuclears funcionant simultàniament. Normalment es parla sempre de la fissió de l’urani, però això genera altres elements radioactius que es desintegren i generen altres que també es desintegren i així fins arribar a formar elements estables. Això fa que s’hi trobin molts tipus d’àtoms per allà dins. I un d’ells, el Xenó-135, és particularment emprenyador per als tècnics de la central. El problema amb el Xenó és que té l’empipadora capacitat d’absorbir neutrons i, per tant, aturar les reaccions nuclears. Per això sempre s’intenta mantenir uns nivells baixos de Xenó-135.
I la manera de fer-ho és evitar que la central baixi massa la potència. Les mateixes reaccions nuclears desintegren el Xenó i el transformen en altres tipus d’àtoms que no donen problemes. Per això es tractava de baixar el funcionament de la central, però no tant com per permetre que el Xenó augmentés massa. Si ho fes, caldria aturar la central uns dies fins que aquest contaminant desaparegués espontàniament. I aturar la central sortia molt car.
De manera que per fer la prova, van reduir la potència del generador introduint unes barres de control que frenen les reaccions nuclears. Això va baixar la potència del reactor perquè les barres absorbien els neutrons de les reaccions. Però els mecanismes de seguretat de la central fan que si la potència baixa, la central s’atura automàticament. Com que això no interessava als operaris, el que van fer va ser saltar-se el llibre de protocols i apagar els sistemes de control automàtic. Per això va caldre desconnectar també l’ordinador que controlava els mecanismes de seguretat.
Però aleshores va caldre tornar a pujar una mica la potència del reactor per evitar que el Xenó s’acumulés. De manera que manualment van anar retirant les barres de control. La nuclear disposava de 170 d’aquestes barres, i els protocols especificaven que sempre n’hi havia d’haver com a mínim 30. Però aquell dia en van deixar només 8. El resultat va ser que les reaccions nuclears van recuperar la seva marxa i van augmentar la temperatura i la pressió de manera brutal. Ah!, però havien desconnectat els sistemes de control, de manera que els operaris no ho van notar. De fet, van començar a veure que alguna cosa anava malament quan van sentir soroll d’explosions. Immediatament van intentar introduir més barres de control, però en aquell moment la temperatura ja les havia deformat i no les van poder fer entrar.
Poc després va tenir lloc una gran explosió per hidrogen. Era una reacció similar a la que ha generat les explosions que s’han vist a Fukushima aquests dies. La diferència és que a Txernòbil no hi havia edifici de contenció i el material radioactiu va sortir disparat amb l’explosió i va continuar fent-ho durant molts més dies. La resta ja és història.
L’energia nuclear és perillosa, però el més perillós és la incompetència i l’estupidesa dels humans. Uns factors que sempre cal incloure en qualsevol càlcul de riscs.
Jo admeto que actualment és la que produeix més energia, però és una font potencial de catàstrofes a tenir en compte, i també s’ha de pensar en els seua residus i en l’herència enverinada que estem deixant a les futures generacions.
Justament pel factor humà ( i el factor econòmic que sovint hi ha al darrer ) és que jo em refio tan poc de l’energia nuclear.
Des d’un coneixement molt limitat, però… no és evident que no tenim prou coneixement o tècnica per controlar l’energia nuclear ni per tractar els seus residus?
Daniel, et llegeixo des de fa anys (fins i tot tinc un llibre teu), però gairebé mai pregunto per aquí. Com que sé que sovint contestes m’agradaria preguntar-te sobre el conflictiu tema de l’energia nuclear. Abans, però, felicitats pel bloc i per tot el seu recorregut. Enhorabona!
Tornant a l’energia nuclear…. Sí, sabem que no és tan segura com ens volen fer creure els seus defensors. Segurament tampoc és tan maligne com ens diuen els seus detractors. Tanmateix, sembla completament necessària a hores d’ara. Creus que hi ha alternatives millors per deixar l’energia nuclear?
Les renovables, fins on jo sé (que és ben poc) tampoc són netes (construir les plaques fotovoltaiques no és net, contaminació visual de molins….). Què faries tu si fossis el responsable de la producció d’energia d’un país com l’espanyol?
Moltes gràcies 🙂
Moltes gràcies, Daniel, per aquesta explicació tan clara i didàctica.
El problema de incloure la incompetència i l’estupidesa als càlculs de risc és que son impossibles de quantificar ni tan sols estadísticament, com s’ha demostrat, entre d’altres casos, en la crisi econòmica. (Te a veure amb tot allò del Cigne negre d’en Taleb).
La disjuntiva de fons, però, persisteix: o s’atura el creixement o el desastre (d’un o altre tipus, més tard o més d’hora) és inevitable.
Dan, lligat amb el que comentes, crec que seria crucial que publiquessis una entrada sobre el zenit del petroli, que sembla que fou al 2006 i que té unes repercussions dramàtiques sobre la societat i el sistema, com ara que la crisi actual no “passarà”, sinó que més aviat d’aquí entre dos i vuit mesos n’hi haurà una altra i així successivament, en gran part degut a que el món no és capaç de trobar un substitut del petroli per continuar el creixement.
Per això, és molt possible que per molt que la societat estigui d’acord en què hauríem de tancar les centrals nuclears que tenim, no ho acabem fent perquè ens fa falta molta energia. D’altra banda, no té sentit construir-ne de noves perquè el zenit de l’urani és probable que sigui al 2015.
Et recomano l’entrada http://oilcrash.net/recursos/promptuarium/prontuario/ i http://crashoil.blogspot.com/ per entrar al tema, a veure si en pots fer un bon apunt quan hi hagis contrastat i donat prou voltes.
goo.gl/YKFDa
goo.gl/RPlNi
goo.gl/I4bGp
He estat molts anys dissenyant components de motors elèctrics, fins i tot per a centrals nuclears, i sé prou bé que el ric d’error no és “zero”. Potser allà calia admetre un percentatge de risc pero amb l’energía nuclear un simple error pot derivar en catàstrofe apocalíptica. Hem d’esperar al 2036?
A mi tampoc em fan gens ni mica de gràcia les nuclears. Sempre hi he vist un laboratori de proves i evidentment estic totalment d’acord amb tu quan comentes la prudència que cal tenir. Els humans sempre serem així.
Tens raó Dani, contra l’estupidesa i la incompetència res a fer. Penso que l’energia nuclear no es perillosa de per si. Si a Txernòbil s’hagués treballat correctament, com als altres tres reactors que funcionaven després de l’accident, probablement ningú hauria dit res. Si a Fukushima no haguessin rebaixat la muntanya per no haver d’instal·lar bombes d’aigua potser no hauria petit tant pel Tsunami…Respecte als residus que deixen, hi ha una empresa que els recicla, Areva i no ho deu fer tant malament que hi han molts països que contracten els seus serveis, a més a més, països com Estats Units, Rússia o Japó estan preparant les seves empreses de reciclatge, no com aquí que farem un dipòsit, no sabem on, i tots acollonits.
Que es millor que en un futur pròxim no hi hagin centrals nuclears? Oi tant, però per a mi urgeix més tancar les tèrmiques (petroli, gasoil, gas…) que amb els seus gasos provoquen, en part, el canvi climàtic. Ara cal trobar una alternativa, reduir el consum es necessari, però consumim molta energia i ens cal una producció massiva i estable, quina serà?
Felicitats pel teu bloc Dani, sempre espero amb delit llegir-te cada dia.
Quin apunt! M’ha agradat molt Dan, la veritat és que jo no en sabia pas l’origen, del desastre de Txernòbil. En el seu moment no ho vaig viure i la veritat és que no sabia que havia estat una manca de professionalitat com aquesta tan bèstia.
Ja no pel fet de tot el que comporta (riscos elevats, radioactivitat) sinó pel que diu en carquinyol sobretot: el factor humà és el que acaba fent trontollar coses així sovint.
Carquinyol. Com en tot, cal valorar perills i beneficis. però el factor humà acostumen a no posar-lo en l’equació. I això és un error important. De tsunamis n’hi ha cada molts segles, però de cagades i inútils el món n’és ple.
Jordi Marí. Coneixement tècnic si que el tenim, però capacitat per aplicar-lo correctament ja és més dubtós. En altres temes pot ser menys important, però en temes nuclears…
Eduard Subirana. Uix. Això de l’energia és un tema que tractaré un dia amb calma, perquè té molta tela. Però ja t’avanço que d’entrada jo no apostaria per la nuclear. (queda en peu per un post… o més)
Brian. Potser el dilema és que molts economistes consideren que abaixar el ritme de creixement és en si mateix un desastre. Aleshores, s’entén que triïn el desastre que afectarà més tard, o a altres generacions.
Quimnuss. El que li deia a l’Eduard. Un dia agafo el tema i miro de tractar-lo una mica a fons. Però em sembla millor deixar passar uns dies i no discutir-ho amb els accidents nuclears o els seus aniversaris tant propers. Més que res per facilitar l’anàlisi serena.
Lukas4. Ja et dic. El problema no es tant de disseny, sinó de l’ús que en fem després. Es pot dissenyar un cotxe totalment segur, però si després condueixes sense fer cas del codi de circulació, o modifiques el cotxe segons et sembli, doncs comencen els problemes.
david Güell. Home, no són necessàriament de proves, però quan els dona per començar a fer proves al tun tun, doncs passa el que passa. Són coses que no haurien de fer-se mai, però quina garantia tenim de com estarà el país d’aquí a un segle? Els soviètics tampoc pensaven que el seu país s’enfonsaria, i va passar.
Josep Ma.Realment, si demanem molta energia cal estar disposat a pagar-ne el preu. perquè sempre hi ha un preu. I quan es fan tots els comptes, potser algunes surten notablement cares. No se si al preu del l’electricitat generada per les nuclears de Ucraïna hi inclouen el preu del desastre de Txernòbil. Però l’haurien d’incloure. El que costa ara i el que seguirà costant durant els propers segles.
Laia. Tot el de Txernòbil em recorda un poster que posava “Never underestimate the power of stupid people in large groups”
Dan, referent al comentari que li fas a en Brian, no entenc perquè dius que el problema afectarà més tard, o és que estaves personificant un economista?A mi m’és evident que fa quatre anys que tenim un problema gravíssim de model econòmic i social i que fa dos anys que s’està manifestant. L’atur no baixarà, es seguirà destruint ocupació a batzegades fins que sigui tant alt que provoqui un desordre social que vés a saber on acabarà.
Estem fent tard per afrontar la transició, cal reduir el consum drasticament, especialment l’energètic, en un model que garanteixi feina i aliment a tothom (o a tants com sigui possible) i que per tant no l’afecti que deixem de consumir. Si continuem mirant de posar pegats al sistema, com ara rescatant bancs, l’hòstia serà tant descomunal que no tinc clar que la democràcia la sobrevisqui.
La meva aposta, que hi haurà una crisi entre dos i vuit mesos i que ja sigui en la crisi de l’any que ve o la que hi haurà a l’any a continuació, la Unió Europea es dissoldrà perquè Espanya entrarà en fallida i Europa no té els diners suficients per intervenir-la.
Espero amb delit un post sobre energia! A veure si amb les teves explicacions amenes i transparents anem conscienciant a la població com per prescindir del transport privat, reduir el consum, i transició a un model autàrquic. Perquè corre pressa, molta pressa (en menys d’una dècada hem de tenir un model nou funcionant o ens menjarem els uns als altres en la crisi alimentària).
(perdó! se m’ha allargat una mica el comentari, però és que des de fa mes i mig que veig el que pot passar i em preocupa molt no arribar a gran, que si ens hem de pamar per força física tinc les de perdre)
No home! Només intentava entendre els dos punts de vista. Des d’un punt de vista estrictament econòmic (i no dic que sigui correcte) prescindir de fonts d’energia importants com la nuclear agreujaria la crisi. El raonament que es fa és: anem tirant de nuclear fins que la tecnologia la faci més segura o es desenvolupin altres fonts. Perquè si no ho fem així, el sistema s’ensorra i aleshores tindrem un problema. No en vuit o vint anys, sinó en mesos. D’altra banda, les propostes per sortir de la crisi es basen en tornar a gastar energia a cabassos. Tenim mala pesa al teler!
Jo tinc clar que cal canviar el model energètic. Però una cosa es dir-ho i l’altre és fer-ho. No podem ignorar que tenim la societat que tenim i és amb ella que hem de resoldre els problemes. Un canvi energètic és molt difícil i molt car. I això no vol dir que no s’hagi de fer o que no sigui urgent.
Per això deia que el tema dóna per uns quants posts. Sobretot si volem sortir del binomi bons-dolents.
Genial. Gràcies!
Conscienciació, conscienciació, heus aquí el bri d’esperança 🙂
L’energia nuclear és com una hipoteca a llarg termini. Nosaltres paguem “petites” conseqüències, al dia a dia, com seria l’aigua de l’Ebre que arriba a moltes llars catalanes impregnada amb residus nuclears a causa de les centrals que hi tenim; però, els nostres fills s’exposen a molt més ja que els residus nuclears triguen segles en desaparèixer. Tots sabem lo nocius que són per a la salut humana aquests elements: càncer, mort…
Pensem en l’avui però pensem més en el demà.
CACA DE VACA