Queda alguna cosa de nosaltres després de morir? La resposta ortodoxa des d’un punt de vista estrictament científic és que no. La consciència és fruit de l’activitat del cervell. Quan el cervell s’atura per la mort, la consciència simplement s’esvaeix. Un altre tema són les creences religioses que es puguin tenir sobre l’ànima i un més enllà. Però en tot cas aquests ja són temes que van més enllà de l’àmbit de la ciència.

Però un treball suggerint que més enllà de la mort hi pot quedar encara la consciència ha causat un cert rebombori aquests dies. De pas ha posat de manifest unes quantes contradiccions típicament humanes, cosa que també resulta interessant.

En realitat l’article no parla (com es diu erròniament en algun indret) d’experiències després de la mort sinó d’experiències properes a la mort. En anglès es fan servir les sigles NDE (per Near Death Experience). El tema fa referència a sensacions que han descrit persones en situacions límits entre la vida i la mort. L’exemple del túnel amb una llum al final és tot un clàssic que es descriu amb una certa freqüència. Però també records de persones que hi havia a la sala, de converses que els metges tenien quan el pacient ja estava tècnicament mort, o del record d’estar observant-se des de fora del cos amb molt realisme.

En aquest estudi van estudiar uns quants centenars de cassos de pacients en aturada cardiorespiratòria que van poder recuperar-se després de la crisis. I van trobar que un 18 % van descriure NDE, sense que la durada de la situació de crisi o la medicació administrada servissin per explicar el motiu. L’edat si que tenia algun efecte i elles NDE eren més freqüents en joves. Però la gràcia era trobar un motiu que ho expliqués. Si algú en situació d’aturada cardíaca llarga i amb electroencefalograma pla pot explicar posteriorment que determinat metge li va recollir la dentadura i la va deixar en un indret concret, i tot això és cert, doncs com a mínim requereix una explicació.

La conclusió del doctor van Lommel és que la consciència existeix apart del cos i que el cervell només fa de receptacle temporal. Per això, en situacions properes a la mort es pot intuir aquesta dicotomia. En realitat ho defensa amb una certa contundència en les entrevistes. Tot i que no coincideixo amb la seva explicació, he de dir que m’agrada el personal que defensa les seves postures amb passió, sempre que ho faci a partir de dades reals.

En realitat l’explicació de van Lommel l’han criticat des de diferents indrets. Per exemple hi ha qui fa notar que pacients sotmesos a anestèsia també descriuen fets com les NDE. Pot ser que els fàrmacs que es feien servir per intentar recuperar als pacients tinguin aquesta mena d’efectes.

Però potser la explicació és més senzilla. Podria ser que el que descriguin siguin simples percepcions que recullen inconscientment i que el cervell fa encaixar de la millor manera possible. Després de tot, els pacients no estaven morts ja que es van poder recuperar. Simplement tindríem un problema per definir qui ha mort i qui no. Fa molts anys n’hi havia prou amb que no respiressis i el cor no bategués per considerar algú com a mort. Ara ens ho mirem molt més, però potser encara fem curt. Un electroencefalograma pla pot no indicar una total absència d’activitat cerebral. Simplement indica que no som capaços de mesurar-la, no que no hi sigui.

El fet que els records de les persones que es “veien” des de fora del cos tinguin alguna encert innegable no ha de fer oblidar que també inclou molts errors difícils d’entendre si realment veien el que passava. Per exemple, responien molt bé en referència als mobles de l’habitació, però no pas quan els preguntaven per objectes que habitualment no hi eren i que havien portat durant el període de crisi.

Pots estar quasi mort i sense consciència, però el cervell pot escoltar encara el que es diu al teu voltant. Si tens els ulls oberts, la informació pot ser processada, tot i que potser a nivells molt i molt bàsics. I amb aquests fragments d’informació, el cervell pot reconstruir una història del que ha passat, a mida que et van recuperant. De fet, el nostre cervell és excel·lent fent aquestes coses.

Hi ha qui li encanta repetir que els científics “normals” tenen una intolerable tendència a considerar-se posseïdors de la veritat absoluta i que estan tancats a nous coneixement. Però de fet, això passa poques vegades. L’explicació més senzilla per aquests fenòmens no és una teoria quasi religiosa sinó simplement reconèixer que encara no en sabem gaire sobre el cervell i el que li passa mentre morim.

En tot cas, només ens cal una mica de paciència. Si hi ha consciència després de morir, abans o després tots ho esbrinarem.